La recepta per acabar amb la crisi No crec que jo tingui la solució definitiva. Però el que sí que tinc són algunes idees de sentit comú. Si em permeteu les exposaré i que cadascú escolti les que l’interessin i aporti les seves. N’hi ha diversos àmbits d’actuació. Alguns depenen de nosaltres com a país, altres depenen de l’Estat en el qual estem, de moment, ficats, i altres estan en relació al context internacional. En primer lloc, cal veure si el repartiment de les càrregues de la crisi s’està fent de forma lògica i equitativa. No us recordaré el meu article favorit de la Constitució espanyola (el 31) aquell que diu que tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica. No vull ser populista reivindicant impostos especials sobre els rics. Només es tracta de recuperar la progressivitat del sistema impositiu amb aquells impostos eliminats per a casos de patrimonis improductius, com ara l’impost sobre el patrimoni i l’impost sobre successions. D’altra banda, cal intensificar la lluita contra el frau, de veritat, per a què el sistema impositiu (progressiu sobre el paper) no es converteixi en una burla a la pràctica. En segon lloc, assentada la base de qui ha de pagar què, és imprescindible que el nostre país deixi de portar la pesada motxilla de l’espoliació fiscal. No podem competir en condicions d’igualtat amb altres països del nostre entorn si cada any “desapareixen” 22.000 milions d’euros que van a Espanya i no tornen. De res no serveix un sistema tributari just en el repartiment de les càrregues entre els individus si la societat es veu privada de l’equivalent al 10% de la seva riquesa cada any. A l’Edat Mitjana se li deia delme, que era el tribut que calia pagar al senyor feudal, amo de la terra. Avui dia “l’amo” és l’Estat espanyol. No hem avançat gaire. En tercer lloc, hem de saber què volem ser de grans com a país. És a dir, quins són els sectors de l’economia respecte dels quals som millors que la resta de països i, per tant, podem ser més competitius. Vivim en un país que pràcticament no té recursos naturals extraordinaris, com ara pous de petroli o mines de diamants. Però sí que comptem amb unes persones i una situació geoestratègica extraordinàries. Les persones aportem creativitat, com a bons mediterranis que som. És aquest factor de creativitat el que hem de potenciar. La imatge que es té del nostre país (i de la nostra capital, Barcelona) és el d’un poble obert i creatiu. Per tant, hem de centrar-nos en les arts, en el disseny, en la innovació, tots ells aspectes de gran valor afegit. Trobo que són característiques que lliguen molt bé amb la imatge que es té de nosaltres a l’exterior. Per tant, potenciem l’art, associat al turisme, i obtindrem un gran rèdit econòmic. Som un país amb una profunda història i hem de ser capaços de lligar patrimoni històric amb art actual i disseny de futur. La nostra situació geoestratègica, a banda de ser útil per a tenir un paper clau en el comerç intercontinental de mercaderies, ha de servir per a posar les nostres capacitats en la primera línea del comerç internacional. Finalment, crec que és un error fonamentar la solució de la crisi en la contenció de la demanda interna. No és una bona idea, en un context d’atur, reduir encara més la massa salarial i, el que és pitjor, les expectatives d’increment de capacitat de consum. El que ens interessa és que la gent gasti (sense endeutar-se gaire!). Cada dia veig El Corte Inglés més buit i amb més “Setmanes fantàstiques”. I és que la gent o bé no té diners per consumir o bé pensa que aviat no en tindrà. El que cal és baixar els impostos de la classe mitja, pujar salaris i incentivar el consum, especialment de productes locals. Si la gent compra, les botigues vénen i, si les botigues vénen, contracten treballadors i les fàbriques augmenten les produccions. Ara es basa el creixement de l’economia en el consum exterior (el que compren els turistes i el que venem amb l’exportació). El turisme està bé, però s’ha d’assegurar amb una oferta de nivell que passa per potenciar la cultura, l’art, el disseny i la creativitat i no pas pel “botellón” i el “tot inclós”. Les exportacions s’han de basar en les mateixes premisses de qualitat, perquè si pretenem competir únicament en costos baixos en l’entorn internacional, no tenim res a fer amb els països emergents i, molt menys, amb la Xina.
3 min
