Empreses 21/09/2016

El frau de l'economia col·laborativa

Xavier Martinez Gil
3 min

Quan l’atur es va fer insostenible, als aturats desesperats per no trobar una feina, se’ls va animar a “autoocupar-se” fent-se autònoms. Com que dir-los “persones-desesperades-que-abandonem-a-la-seva-sort”, quedava llarg i lleig, vam optar per dir-los “emprenedors”, així els donàvem una mica de moral al temps que ajudàvem les autoritats públiques a emmascarar la seva incapacitat de generar ocupació.

Ara, amb la mal anomenada economia col·laborativa, estem fent alguna cosa similar. Hem buscat un nom amable i guai per camuflar les disfuncions d’una activitat econòmica irregular, justificant per a què les autoritats mirin cap a una altra banda. Els promotors de plataformes com Uber o Airbnb (per posar només uns exemples coneguts) ens diuen que “no podem posar tanques al camp”, que ells “van per davant de les lleis”, que si les “noves tecnologies”, que si “això és el futur”, i xuminades per l’estil, que estem predisposats a creure-les certes com aquell qui va a Montserrat per les nits a veure ovnis.

Oblideu-vos: ni economia col·laborativa, ni altruisme, ni innovació: res de res. El bescanvi, el desfer-se de rampoines, etc. és quasi tant antic com la mateixa humanitat. El fet que ara es faci servir una “plataforma digital”, no canvia res. El problema és quan es comencen a fer activitats regulades, com ara, el servei de transport de persones o bé el lloguer de pisos a turistes. No importa gaire que les persones s’hagin posat en contacte mitjançant una plataforma digital xupiguai o ho hagin fet per fax, telèfon, colom missatger, sms, teletip o per senyals de fum. Una cosa és vendre ocasionalment una antigalla rescatada d’un altell i, l’altra, muntar una plataforma de compravenda d’objectes usats. Una cosa és deixar el cotxe a un amic i, l’altra, fer de la cessió del teu cotxe, un negoci. Una cosa és anar de vacances a casa d’un amic o conegut que et deixa la casa i, l’altra, muntar una plataforma d’intercanvi de cases a l’engròs. Aleshores ja no parlem de col·laboració, parlem de negoci. Poden assegurar els senyors d’Airbnb que tothom paga els impostos on toca? Que qui cedeix el pis és veritablement el propietari i no un rellogat? Que és veritablement el propietari que hi viu habitualment? Que no es tracta d’un “modus vivendi” i, per tant, d’una veritable activitat econòmica per part de qui cedeix el pis o la casa? Però, encara que responguin afirmativament a tot (cosa molt poc provable), és lícit convertir un immoble destinat a habitatge particular en un immoble destinat sistemàticament a un negoci, per molta etiqueta de “col·laboratiu” que li posem? Jo crec que no.

Però la cosa no acaba aquí. Plataformes com Uber advoquen per la desregulació. De veritat li hem de dir ara a un taxista que hem obligat a treure una llicència costosíssima, a tenir un carnet especial de conduir, a tenir un vehicle estrictament homologat pel transport de persones, a complir unes normes de conducta, a tenir assegurances, a pagar impostos, etc. que ara, qualsevol que tingui un cotxe, si contracta els clients a través d’una plataforma digital, no cal que compleixi cap requisit més? Jo crec que no. Us semblaria bé que amb els advocats, per exemple féssim igual? Jo no he fet Dret però li represento per un mòdic preu davant un Jutjat. Per cert, el Jutge també podria ser qualsevol que s’ofereixi per internet i tingui una perruca blanca amb tirabuixons. El mateix podríem fer amb els veterinaris o amb els instal·ladors de gas. Qualsevol cunyat et podria empalmar els tubs de coure de la cuina si el contractes a través d’un smartphone. I amb els metges, igual. No, veurà, jo no sóc llicenciat en medicina, ni estic col·legiat, però he llegit coses per internet i, a través d’una plataforma, m’ofereixo a operar-lo de cataractes per un mòdic preu. Ei, sempre a través d’una plataforma que es podria dir, no sé, I-Doc.com, per exemple.

stats