Empreses 07/10/2011

Qui financia el sector public?

3 min

Em fa l’efecte que el Conseller Mas-Colell no sap el que es diu. En declaracions a TV3 ha dit que les remuneracions del sector públic han de tornar al nivell de l’any 2007. Ja ens agradaria als treballadors del sector públic tornar al nivell de l’any 2007! L’any 2007 hi havia 200.475 llocs de treball al pressupost de la Generalitat amb una dotació pressupostària de 7.207.178.300 euros la qual cosa vol dir que cada plaça tenia un cost anual mitjà de 35.950,50 euros. L’any 2011 hi ha 230.464 llocs de treball amb una dotació de 8.119.392.728 euros, la qual cosa comporta un cost anual mitjà de 35.230,63 euros. Això vol dir que el cost anual mitjà per lloc de treball ha disminuit un 2%. Però si a més tenim en compte la inflació acumulada per aquest període, que segons l’INE va ser d’un 11,4%, tenim que la disminució real ha estat del 13,4%. De manera que si vol tornar als nivells del 2007, si us plau, que ens digui on hem de signar. Però, a més, és un insult fer aquestes declaracions per televisió quan el lloc apropiat per fer-les és, en primer lloc, a les meses de negociació amb els representants de les treballadores i treballadors de l’Administació. Ja n’hi ha prou de fer pagar als treballadors la mala gestió del sector públic. Sovint es diu que els treballadors públics també han de pagar la part de la crisi. Però un treballador públic no està en les mateixes condicions que el privat. Així, en una empresa privada les pèrdues i els beneficis són per als seus accionistes, per als seus gestors i per als seus treballadors. Com a empresa privada que és, no reparteix els seus beneficis amb la resta de la societat i només ha de passar comptes davant els seus accionistes i creditors. En canvi, el sector públic no és de titularitat d’uns pocs (encara que algú s’ho pensi). El sector públic és de tots, no dels funcionaris. Els beneficis de l’activitat del sector públic són per a tota la societat: pels funcionaris, pels jubilats, pels treballadors, pels autònoms, pels empresaris, pels aturats, pels immigrants, pels discapacitats, pels nens... La forma de finançar l’activitat del sector públic està clarament definida ni més ni menys que a la “sagrada” Constitució Espanyola. Així, en el seu article 31 diu que “tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just”. I és lògic que sigui així perquè la cosa pública no és propietat d’uns accionistes, ni tant sols dels funcionaris. Qui es beneficia de l’activitat del sector públic és tota la societat. Així que els seus beneficis i les seves pèrdues han de ser assumides per tothom. De quina forma? Doncs mitjançant els impostos, no n’hi ha cap altra. El fet d’establir retallades sobre la retribució dels treballadors públics és com si haguéssim instaurant un impost sobre les nòmines dels funcionaris cosa que, a banda d’injust, és absolutament inconstitucional. Si aquest Govern va suprimir l’impost de successions, que afectava qui rebia herències superiors a un milió d’euros, amb l’argument que era injust perquè requeia sobre les classes mitjanes, amb més motiu ha de ser injust fer contribuir a treballadors que tenen una nòmina infinitament més baixa. En aquest país d’envejosos i vividors, on la cultura de l’esforç consisteix en animar a un equip de futbol, no em sorprèn que les actituds de fustigament cap els treballadors públics obtinguin el ressò desitjat per la classe dirigent. Mentre la població en general no s’adoni que l’atac als treballadors públics és un atac contra els interessos de tots, tenim garantit el desmantellament de l’estat del benestar.

stats