Ja n’estic una mica tip de l’amenaça que una Catalunya independent quedaria fora de la UE. Tots sabem que els que diuen això ho fan amb l’únic objectiu de desgastar l’opció independentista. Com sempre, els estrategues del “no” a la independència van tard i malament. És que no tenen arguments més sòlid i atractius per defensar una Catalunya dins d’Espanya? Fa uns cinc anys l’amenaça de quedar fora de la Unió Europea hagués fet por a molts ciutadans de Catalunya. Ara, vistes les polítiques opressives i poc democràtiques de la Unió el que comença a fer veritable por a molts ciutadans de Catalunya és romandre a la Unió Europea. És més, qui ha de tenir por d’una Catalunya fora de les institucions europees és la mateixa Comunitat Europea. Si, actualment, països com Noruega són un “gra al cul” a la política expansionista de la Unió, el fet que Catalunya se’n sortís i es comprovés que li pot anar millor fora que dins pot causar veritable pànic als capitostos de Brussel·les. Pel mateix motiu que sempre han fet l’impossible per a què no marxi el Regne Unit i pel mateix motiu que no han tingut nassos de fer fora Grècia de la Unió. Algú, de veritat, es creu que a la Unió Europea l’interessa tenir un territori com Catalunya expulsat de la Unió? No l’interessa a Espanya, en primer lloc, que haurà de fer sortir els seus productes de territori comunitari i tornar-los a entrar si vol vendre els tomàquets de Múrcia o les taronges de València. No l’interessa a Alemanya, si vol vendre els cotxes fabricats a Martorell als seus socis comunitaris. No l’interessa a França, si vol vendre a Espanya. En canvi, potser sí l’interessa a Catalunya recaptar tots els aranzels dels productes que entrin a Catalunya, ja sigui pel sud, pel nord, per l’oest o pel port de Barcelona. Potser també els interessa als xinesos tenir una mena de port franc en plena Europa. Potser també a molts inversors de fora d’Europa els interessarà tenir una Suïssa al Meditarrani amb una fiscalitat que únicament dependrà de nosaltres. Potser ens interessarà veure’ns alliberats de fer-nos càrrec de la part proporcional del deute del Regne d’Espanya i recuperar la part que ens correspon de les reserves del Banc Central Europeu. Jurídicament, digui el que digui l’Almúnia, la cosa no està tant clara. Ja ho reconeixia ell mateix fa ara un any quan afirmava justament el contrari. Si Catalunya com a nou Estat haurà de demanar l’ingrés a la UE, el que quedi de l’estat espanyol també ho haurà de fer. Si mireu el tant invocat article segon de la Constitució espanyola diu que “es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola” de manera que, al trencar-se aquesta unitat, deixa d’existir Espanya com a tal i passarà a ser una altra cosa, un nou estat que, en la lògica de l’Almúnia, també hauria de demanar l’ingrés a la Unió Europea. Per tant, trobo molt temerari per part del senyor Almúnia jugar a expulsar Catalunya d’Europa només per estratègia de política espanyola interna. Perquè, a més, s’obliden que, en darrera instància, qui haurà de decidir si vol estar a la Unió Europea (un cop expulsats) no serà el senyor Almúnia, ni l’estat espanyol, sinó els mateixos catalans. Quan siguem independents, i si la Unió Europea ens deixa fora, el més lògic seria fer un nou referèndum per decidir si volem o no formar part de la Unió Europea. I potser aleshores la resposta dels catalans no serà la que s’espera el senyor Almúnia.
3 min
