Generalitats

Xavier Martinez Gil

Ocho apellidos españoles.

Estic esperant la tercera entrega d’aquesta abominable sèrie de pel·lícules. Com que dono per fet que no tindran “collongs” (com diria el president d’Extremadura, Jose Antonio Monago) de fer una versió titulada “Ocho apellidos extremeños”, o “Ocho apellidos riojanos”, o “Ocho apellidos melillenses”, imagino que posaran tota la carn a la graella per fer una definitiva “Ocho apellidos españoles”. L’única part positiva que veig d’aquests engendres fílmics (que farien avergonyir al mateix Mariano Ozores), és que assumeixen que tant Catalunya com el País Basc són realitats diferents d’Espanya.

Per la resta, aquestes pel·lícules demostren el baixíssim nivell que ostenta el cinema espanyol. Per casos com aquests està clar que l’IVA a aplicar hauria de rebaixar-se. Però no per promocionar la cultura (ja que aquesta pel·lícula no la promociona en cap cas) sinó perquè no es pot considerar un producte de luxe sinó, més aviat, un subproducte. Em direu que tenen molta audiència. Més al meu favor. En aquest país, malauradament, una alta audiència no va associada a una alta qualitat. Cal recordar quins són els programes televisius més vistos a Espanya? Però si això no fos suficient, el plantejament del títol de les pel·lícules, basat en una identitat social diferenciada en funció dels “cognoms”, o sigui, de l’origen, de l’ADN, destil·la un tuf racista-facistoide digne d’una societat que no ha digerit encara el franquisme. Un espectacle que es fonamenta en la diferenciació regional dels ciutadans segons cognoms, fa semblar entranyable una desfilada de “trajes típicos regionales” organitzada per la Secció Femenina de la Falange Española.

En la pel·lícula de “Ocho apellidos catalanes”, no surten cap dels vuit cognoms més freqüents a casa nostra. Sense anar més lluny, el meu cognom és el segon més típic a Catalunya per darrera de Garcia. I consti (encara que no tingui cap mena d’importància), que tant jo com els meus avantpassats Martinez som nascuts a Catalunya. I és que fa molts anys que els catalans ho tenim molt clar: som catalans tots els que treballem o vivim a Catalunya. I que allò important no és d’on venim sinó a on anem. N’hi ha qui creu que és molt més divertit fer una pel·lícula roïna on apareixen els catalans com a garrepes, antipàtics i sense sentit del humor (els andalusos, en canvi, sí que són de graciosos). I, així, quan els catalans critiquem la pel·lícula, ens sortiran amb un altre tòpic: no sabem riure’ns de nosaltres mateixos, sense saber que fa deu anys que tenim un programa anomenat Polònia impensable a Espanya.

Resto, doncs, a l’espera de veure aquesta fascinant pel·lícula dels vuit cognoms espanyols on apareguin els típics tòpics hispans: el cura pederasta, el torero orgullós, els veïns envejosos, els polítics corruptes (acompanyats dels empresaris mafiosos), els homes matxistes, el militars xenòfobs, o tot alhora, per posar uns exemples. Aleshores veuríem com apareixen alguns cognoms típics espanyols com ara Franco, Aznar, Sáenz de Santamaria, Bárcenas, Roldán, Rato, Naranjito o Borbón. A més podríem veure com tots aquests obliguen a ser espanyols per la força a altres personatges presumptament catalans, prohibint-los votar en referèndums alhora que els espolien fiscalment i els ofeguen financerament. Però recordeu que només es tractaria d’una pel·lícula d’humor espanyol. Ui sí! Quins riures m’agafen només de pensar-ho! (Déu meu, com trobo a faltar el Berlanga!)