Generalitats

Xavier Martinez Gil

Insubmissió fiscal

He escoltat la Muriel Casals, en l’acte del 50 aniversari d’Òmnium, parlar d’insubmissió fiscal. Però abans de parlat d’això permeteu que feliciti des d’aquí a Òmnium pel seu aniversari amb un sentiment agredolç degut a la constatació que en 50 anys les reivindicacions del país continuen sent les mateixes: defensa de la llengua i aspirar a més democràcia.

Molt sovint es parla de la possibilitat que Catalunya i els catalans no paguem els nostres impostos a Espanya com a resposta a l’espoliació fiscal que pateix el nostre país. Les estimacions d’aquesta espoliació es situen en torn als 22.000 milions d’euros anuals o bé en el 10% del PIB, molt més enllà del límit del 3% que en països com Alemanya es consideren el límit racional d’aportació. Però el que no acabo de llegir mai és de quina forma es pensa portar a la pràctica aquesta insubmissió fiscal.

Si us sembla us puc plantejar algunes idees. En primer lloc cal dir que la idea de la insubmissió fiscal no és nova. Cap allà el segle XIX un il•lustre pensador nord-americà (Henry David Thoreau) ja va promoure la insubmissió fiscal i l’objecció de consciència per motius pacifistes i de no violència. No compartia la política del seu estat esclavista i bèl•lic així que no estava disposat a finançar-lo amb els seus diners. És aquest el sentiment que, salvant les diferències, afecta molts contribuents catalans.

Amb un sistema fiscal com el del País Basc o Navarra la solució seria molt senzilla: tancament de caixes. Es podria fer perquè tots els ingressos tributaris de Catalunya es farien a la Tresoreria de la Generalitat. Actualment això no és així i francament no crec que canviï mai. I no ho crec perquè a Espanya no són ximples i no ens deixaran gestionar directament els ingressos per evitar justament que fem el tancament de caixes.

Per tant, quina és l’alternativa? La Muriel Casals va dir que els diners s’haurien d’ingressar en un compte públic creat a tal efecte. Ja. Però tot el que no sigui ingressar els diners en un compte de l’Administració competent no té efectes alliberadors del deute tributari. Així que no serveix aquesta via. A més, a quins impostos s’està referint? Bona part de l’IRPF ja l’ingressen les empreses directament a Hisenda sense passar per les butxaques dels treballadors, com a ingressos a compte. Després queda l’Impost sobre societats. Ja em direu com fem una campanya entre les empreses per a que no paguin l’impost de societats. I l’IVA? Podem anar a un restaurant i al demanar el compte dir: “no no, descompti’m l’IVA que jo sóc objector fiscal”. O bé quan comprem un cotxe: “Veurà, jo li pago un 18% menys perquè sóc objector fiscal”. O a l’hora de posar benzina: “Ompli-me’l, però no li pago els impostos sobre la benzina.”

Des del meu punt de vista n’hi ha tres vies per tal de fer insubmissió fiscal. La primera és la de l’objecció de consciència. Actualment ja existeix un col•lectiu de persones que no paguen al seu IRPF la part proporcional al pressupost del Ministerio de Defensa per raons d’objecció de consciència. A l’hora de fer la declaració s’ho descompten a les braves i l’Agència Tributària no es fica amb ells. Suposo que pensa que són pocs i, encara que estiguin fora de la llei, més val no fer gaire soroll per a què no s’encomani. Crec que si féssim el mateix per motius d’espoliació fiscal tindríem problemes. Aquesta seria una via que només afectaria a l’IRPF, però.

La segona via és intentar fer un tancament de caixes “de facto” (suposo que és aquesta a la que es referia la presidenta d’Òmnium). Això es podria fer ingressant tots els impostos en un compte corrent d’una “entitat col•laboradora” que després no transferís els diners a l’Estat. Ja em direu quina entitat financera estaria disposada a incomplir massivament amb Hisenda. Encara que alguna ho fes, al dia següent deixaria de ser considerada com a “entitat col•laboradora” i qualsevol ingrés fet en aquella entitat no tindria efectes alliberadors del deute tributari a ulls d’Hisenda.

La tercera via seria presentar un recurs contra cada acte de liquidació tributària i fonamentar-ho en l’espoliació fiscal que pateix el país. En aquest cas es podria consignar el pagament en la Tresoreria de la Generalitat i que aleshores la Generalitat fes el tancament de Caixes. Aquesta via hauria de comptar necessàriament amb la col•laboració de la Generalitat. Sincerament no la crec possible i més després de sentir al Conseller Mas Colell estar disposat a tornar a l’Estat l’excés de 650 milions d’euros sobre les bestretes que ens va fer l’Estat fa un parell d’anys en concepte de previsió de recaptació de tributs cedits. Per un cop que nosaltres tenim els seus diners, no sé com ens plantegem tornar-los.

El pensador Thoreau deia que li costava menys incórrer en la penalitat de desobeir l’Estat del que li costaria obeir-lo. Podem apel•lar a la consciència individual de cada ciutadà per a què s’enfronti amb Hisenda, però no oblidem que primer de tot som catalans: la pela és la pela.

Deixem de complicar-nos la vida. És més fàcil declarar la independència i aconseguir la sobirania plena que fer insubmissió per aconseguir sobirania fiscal.