Indignadíssim

Al començament, el moviment dels indignats va despertar no tant sols la simpatia de la ciutadania sinó també tot el seu suport. I és que no podia ser d’una altra manera. N’hi ha motius de sobres per estar indignat. A diari un esmorza amb un motiu nou per a estar-ho. Demanaven “democràcia real, ja”, entre altres coses. Per tant, polaritzaven la indignació i l’esgotament dels ciutadans cap a un sistema polític i cap a uns polítics davant dels quals no es senten representats. No oblidem que prop del 50% de les persones cridades a votar a les passades eleccions van optar per no fer-ho. No ha passat ni un mes i ja s’han evidenciat les endèmiques febleses de la condició humana quan ha d’afrontar un repte col·lectiu. No entenc molt bé què ha passat amb l’eslògan de “democràcia real, ja”. Com és possible que no hagin estat capaços de nomenar representants? Dic jo que és tant senzill i democràtic com votar-ho. Tampoc no entenc que aquest moviment fos tant refractari a acceptar el dret a l’autodeterminació. Tenint en compte que el 10 d’abril es va organitzar una consulta popular que va mobilitzar 257.000 ciutadans de Barcelona, em sorprèn que molts dels que acampen per la democràcia no moguessin un dit per aquella consulta autoorganitzada pels ciutadans. Allò sí que va ser democràcia real sorgida des de la ciutadania! Així que no es d’estranyar que, després de votar en assemblea a la Plaça de Catalunya de Barcelona que dissolien l’acampada nocturna i que només es concentrarien durant el dia, continuïn acampant per les nits. Si no són capaços de ser fidels als seus propis acords presos democràticament, com poden reclamar democràcia? Si bé al començament un es podia sentir fàcilment representat pel col·lectiu de ciutadans indignats, amb el pas dels dies i amb la seva inoperància han anat perdent, des del meu punt de vista, la raó de ser. Al mateix temps, aquestes acampades s’han anat convertint en un amalgama de gent sense sostre, col·leccionistes de plàstics, cartrons i fustes més propers al síndrome de Diògenes que a la mostra d’indignació social. No crec que el fet d’estar indignat hagi de donar dret a aparcar una furgoneta enmig de la plaça Catalunya de Barcelona, per exemple, ni a penjar un somier amb cordes dels arbres, ni a acumular en l’espai públic deixalles recollides dels contenidors. A aquest pas, crec que no caldrà que vagi la policia a desallotjar-los. Donada la condició de molts dels que queden seria millor enviar als serveis socials. El moviment no era això. A aquestes alçades molts del que compartim el missatge, hem deixat de compartir les formes. La gent que queda a la plaça de Catalunya ja no representen a una gran part dels ciutadans indignats. La indignació s’ha de manifestar, sí, però també cal ser capaços de fer propostes en positiu, de ser actiu. Jo també estic indignat però intento, des de la meva feina diària, des de la meva col·laboració amb entitats socials, des de les meves relacions personals, posar cada dia tot el que està al meu abast per mirar de canviar el sistema. Estar indignat i voler canviar les coses no vol dir necessàriament ser anti-sistema. Es pot ser anti-el-que-sigui sempre que al mateix temps un sigui capaç d’articular una alternativa. I, ara per ara, si alguna cosa ha quedat clara és que no han aconseguit articular una alternativa. La indignació, però, no s’ha acabat.