Generalitats

Xavier Martinez Gil

ERC

Al desembre de 2003, els pactes de Tinell amb Pasqual Maragall al capdavant van segellar el primer tripartit. Era la fórmula necessària per acabar amb l’hegemonia de tants anys de Govern convergent. De la mateixa forma que ara la societat ha decidit un canvi a la ciutat de Barcelona, en aquell moment els ciutadans volien un canvi a la Generalitat. ERC tenia aleshores 23 diputats al Parlament de Catalunya. El vent bufava a favor del vaixell independentista.

Després de les eleccions del 2006, i amb cert desgast pel pas pel Govern (ERC va obtenir 21 diputats) es va optar incomprensiblement per reeditar el tripartit. Aquest va ser el primer gran error estratègic d’ERC. No era lògic compartir Govern amb qui va escapçar l’estatut aprovat pel parlament. Tot i així, encara va comptar ERC amb una segona oportunitat: el finançament. Aquell era un moment clau en el que els votants d’ERC esperaven que el seu partit plantés cara i digués no a un finaçament que perpetuava l’espoli fiscal a Catalunya. Que digués no a un finançament que no ens atorgava més capacitat financera de la que gaudeix la comunitat de Múrcia. Incomprensiblement, es va donar el vist-i-plau a aquell finançament nefast, tal com ja vaig denunciar al juliol de 2009 http://blogs-lectores.lavanguardia.com/generalitats/2009/07/

Després, el partit ha patit les escisions provocades per la marxa de Carretero i els reagrupats i de l’Uriel Bertran i els solidaris. Aquestes crisis han estat, des del meu punt de vista, molt mal gestionades. S’han seguit criteris sectaris i tacticistes que només pensant en el curt termini. Si es vol tenir un parti gran, s’ha de tenir mentalitat gran i oberta. Per això, cal oferir tolerància alhora que fermesa en els objectius a perseguir. Si es convida a la gent a marxar a la mínima que discrepen el resultat és un partit petit i controlat.

Ja massa tard, Jordi Portabella a Barcelona ha fet un intent d’unir l’independentisme a la capital. S’ha fet tard i no s’ha fet prou bé. Com podem parlar d’unitat referida a l’independentisme quan es deixa fora Solidaritat i les CUP? Com es pot parlar d’unitat de l’independentisme quan, realment, bona part dels 257.000 ciutadans de Barcelona que van votar en la consulta sobre la independència del 10A voten a CiU?

El problema, però, ha estat l’estratègia de partit. I la incapacitat d’apendre dels errors. L’exemple el va tornar a posar Joan Ridao la nit del diumenge quan va dir que calia prioritzar el discurs d’esquerres sobre l’independentista. Aquest ha estat el més gran error estratègic d’Esquerra. En primer lloc s’ha de recuperar l’essència del partit, és a dir, les seves sigles. El partit no s’ha de dir Esquerra. Es diu ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) des que l’any 1931 va ser fundat. Per tant, ha de tornar a ser un partit inequívocament republicà, català i d’esquerres.

El primer pas és abordar la unitat de l’independentisme d’esquerres. Per això, cal inevitablement fer una renovació. És la única via per a recuperar la il·lusió perduda i, sobre tot, la credibilitat.