Empreses 29/10/2012

Diners públics, negocis privats

3 min

La política econòmica que s’ha posat de moda és la de restringir la despesa pública. Bé, per a ser justos, la que es proposa restringir és la despesa social: prestacions d’atur, pensions, educació, sanitat així com els salaris dels treballadors públics. En canvi, la despesa financera, la que retribueix els interessos del deute, aquesta no ha fet més que augmentar. Em fan gràcia (per dir-ho de forma fina) els que ataquen els funcionaris que viuen dels pressupost públic i, en canvi, defensen com a modus vivendi més digne, els que es guanyen la vida en el sector privat. Hi ha, fins i tot, empresaris que treuen pit posant-se com a exemple, dient que el que mana és el lliure mercat. Perdoneu però davant d’empresaris així se m’escapa el riure. Què em dieu de les empreses “privades” com Abertis? Quin és el seu principal negoci? És la gestió d’una concessió administrativa milionària, com és una autopista, un negoci fet en el lliure mercat? És gestionar en el lliure mercat, una concessió que quan dóna pèrdues és finançada amb diners públics, com ha passat recentment amb les autopistes de Madrid? I les empreses d’automòbils, que només funcionen quan obtenen ajuts públics, ja sigui directes o ja sigui amb descomptes fiscals que acaben repercutint en els pressupostos públics? El mateix podríem dir de moltes empreses de subministraments que viuen a l’escalfor de la regulació pública: concessions d’ITV, Agbar, elèctriques, Gas Natural, inclús les distribuïdores de benzina, que es beneficien de la poca competència que estableix el sector públic. Ja veieu que els funcionaris no som els únics que vivim dels pressupostos públics. A la pràctica n’hi ha molts més “funcionaris” del que sembla. Mireu sinó les entitats financeres. Només el 2010 van rebre 87.145 milions d’euros de diner públic. Per a que us feu una idea: les despeses de tot el personal que depèn dela Generalitatde Catalunya, de les seves empreses públiques, administracions organismes, mossos, mestres, metges, etc., va ser aquell mateix any de 10.144 milions d’euros. En canvi, la retallada va ser per als funcionaris i el “premi” per als bancs. No sento jo parlar de limitació de salaris a la banca que rep diners públics (més enllà de la prohibició de pagar més de 500.000 euros anuals als membres dels Consells d’administració). Tampoc no sento dir res d’incrementar jornades laborals, retallades de vacances, eliminacions de pagues extres i aportacions als plans de pensions o ajuts de menjador en el sector bancari, com tampoc no he sentit mai parlar de prejubilacions al sector públic com les que ha gaudit sempre la banca. Clar, les retallades són només per als treballadors públics, encara que la banca també rebi els diners dels impostos que paguem tots. Un negoci privat actua al lliure mercat i, si les coses van bé, recull beneficis i, si les coses van malament, a tancar com tothom. Em direu que els bancs són molt importants i no ens podem permetre el luxe com a societat de què tanquin. Jo no estic tant segur que aixó hagi de ser així necessàriament. Si realment els bancs són tant imprescindibles per a la societat, aleshores és que en realitat són un servei públic i, com a tal, haurien d’estar en mans de l’Estat i sotmetre’s a la regulació que opera en tot el sector públic, inclosa la retributiva. El que passa és que aquells empresaris que s’inflen tant la boca defensant la iniciativa privada i el lliure mercat, a la que les coses van malament són els primers que piquen la porta de l’Administració demanant ajudes. Aleshores, sense adonar-se’n, es converteixen també en funcionaris. Així, en aquest país, a qualsevol li diem empresari.

stats