Generalitats

Xavier Martinez Gil

Demano perdó per ser funcionari.

Demano públicament perdó. Sóc culpable de la crisi. Durant molt de temps he viscut per sobre de les meves possibilitats i, ara, tothom ha de pagar pels meus excessos. M‘he dedicat a estudiar unes oposicions durant uns anys per tal de demostrar que era el més capacitat per ocupar el meu lloc de treball sense haver de deure favors a ningú. Qué egosísta que vaig ser! Em podria haver dedicat a especular, al xanxullo, a cobrar en negre i a utilitzar contactes d’amiguets (als que sempre els hi deuria favors) per aconseguir un alt càrrec en una administració, o bé una bona subvención pública. Pero no: jo només pensava en mi mateix i no en els altres. Em mereixo el pitjor.

Així que, si us plau, embargueu la meva nòmina. No mereixo rebre ni un euro del diner públic. A canvi treballaré 12 hores diàries (sense interrupció) com a l’empresa privada i quan acabi fregaré els wàters de l’oficina i passaré la fregona per tot l’edifici que, per culpa meva, la Generalitat s’ha vist obligada a malvendre. Encara gràcies que empreses on treballen destacats militants de convergència s’ha ofert a col•locar aquest edificis en el mercat. Això són amics! Jo en canvi, ja veieu: no tinc amics. Sóc funcionari i ningú no vol saber res de mi. En el col•legi, quan pregunten a les meves filles de què fa el seu pare els he ensenyat que diguin que em vesteixo de dona per les nits en un nightclub a canvi de diners. No vull que passin vergonya i que tothom sàpiga que el seu pare és un inmund i vil funcionari de la Generalitat.

I és normal. Som uns privilegiats: tenim feina. I per a tota la vida, com els matrimonis d’abans. Això fa molta ràbia, sobretot a qui no seria capaç d’aprovar unes oposicions ni que el president del tribunal que l’ha d’examinar fos el seu amic. Però, ja se sap, els funcionaris no tenim amics. Res: tots al carrer i a buscar feina. Clar però aleshores ¿qui farà la feina que fan els jutges, els policies, els mestres, els metges, els bombers, els administratius? Ah, sí ja sé: podríem fer com amb els alts càrrecs, els nomenem a dit entre les bones persones, d’entre aquells que sí que tenen amics i que saben valorar la gratitud de qui els ha col•locat en el seu lloc de treball, no com els desgraciats dels funcionaris que no tenim amics a qui agrair els favors.