Corbates

Quan vaig començar a buscar feina em deien que el més important era tenir bona presència. Per tant, resultava imprescindible anar amb americana i corbata. També em deien que allò important en una entrevista de feina era ser natural. Anar arreglat sí, però sense semblar impostat (“con el chándal y mis tacones: arreglà però informal” que cantava la Martirio). No sé què dir-vos. El que tinc clar és que jo, hores d’ara, amb corbata faig més pinta d’Angus Young, el cantant del grup de hard rock dels setanta, AC-DC, que no pas d’algú responsable. Ara, passat els lustres, no en porto mai un nus al coll, ni a la feina, ni els diumenges (com es feia antigament), ni als casaments, encara que sigui el meu. La meva fòbia a enllaçar-me la gola no té res a veure, doncs, amb la que imperava des dels anys setanta entre els elements més progres de la nostra societat. La corbata era considerada aleshores pels políticament esquerrans com un símbol del capitalisme i, el fet de no portar-la, suposava una rebel·lia, una declaració ideològica. Avui dia aquesta actitud corbatofòbica per ideologia política, si bé encara roman, crec que és minoritària. Si observem, per exemple, els polítics del Parlament de Catalunya veurem com, en la seva foto oficial, el 75 per cent de diputats porten corbata i el 25 per cent, no. De les dones, cap no en porta com era d’esperar. Fa una mica de ràbia que la moda femenina sigui més permissiva i creativa en les formes de vestir que les dels homes, més monòtona i uniforme. Perquè, al cap i a la fi, una tira de tela de colors que es lliga al voltant del coll no és més que part de l’uniforme de feina que avui dia només és exigible als homes. Però aquesta peça de roba tant masculina no només és un uniforme. El nostre aspecte extern, la nostra forma de vestir, de pentinar-nos, d’afaitar-nos (o no), ens està donant pistes de la nostra persona. No dic que siguin encertades o equivocades, però el que és evident és que transmeten un missatge. I si bé fa uns anys portar el coll de la camisa ben lligat, amb el corresponent complement d’indumentària bàsic al coll denotava seriositat, avui dia m’atreviria a dir que genera desconfiança. A veure, quin polític us inspira més confiança, un que porta corbata o un que no en porta? Qui creieu que actuarà amb més sentit altruista i de servei als altres i no en benefici de propi, un que en porta o un que no? Al cap i a la fi, l’empleat del banc que ha venut les preferents als jubilats portava una corbata que el feia passar com persona de fiar, per això la gent en va comprar. El director del Banc que ha fet fallida també en portava, igual que el polític corrupte i l’empresari que pagava sota mà a polítics així com els membres de la troika que ens imposen les retallades. Després no ens hem d’estranyar que els partits que pugen en intenció de vot siguin els que menys gasten en corbates mentre que la gent desconfia cada cop més en votar a un polític encorbatat.