Amunt els salaris!

Quan parlem de què estem en crisi, exactament a què ens estem referint? Doncs bé, es considera que estem en crisi, o sigui, que hi ha recessió, quan es dóna un descens del PIB durant dos trimestres consecutius. En el cas d’Espanya aquestes circumstàncies es donen sobradament. Però, què és el PIB? El Producte Interior Brut és un indicador de l’activitat econòmica que ens mesura el valor de tots els béns i serveis produïts per un país en un període de temps. Molt bé. Però ara, com es calcula aquest valor? Per donar resposta a aquesta pregunta hem d’entendre de què està format el PIB. El PIB està compost per la suma de quatre elements. El primer és el consum personal, el segon és la inversió, en tercer lloc tenim la despesa pública i, finalment tenim el saldo de les exportacions netes, com a diferència entre el que importem i el que exportem. Les exportacions netes són, aparentment, les que estan funcionant millor en el nostre país. Per això sentim dir freqüentment que cal apostar per les exportacions i l’obertura de mercats. Cert. Però, no ens enganyem, si el resultat de les exportacions netes millora és, en bona part, perquè importem menys. Malgrat tot cal augmentar els esforços per a vendre fora ja que això és un motor de creixement. I, en aquest sentit, primer hem de saber en quins sectors podem ser més competitius i apostar per ells, cosa que no es fa amb prou lucidesa. Malauradament aquest paràmetre s’ha mostrat insuficient per compensar les baixes dels altres components del PIB. Si ens atenem a la despesa pública veurem que, de cap de les maneres està en disposició de créixer sinó, més aviat, el contrari. Ja ho va intentar Zapatero amb el Plan E i el resultat va ser contraproduent a l’augmentar el dèficit públic desbocadament. A més, no cal recordar les limitacions imposades per les autoritats per recórrer a l’endeutament públic. Per tant, descartem l’increment de la despesa pública com a motor de l’economia en aquests moments. En tercer lloc tenim la inversió privada. Aquesta evolucionarà en funció de les expectatives dels productors d’augmentar les vendes en el futur immediat. Per tant, si es preveu que es pot col•locar tot el que es produeix al mercat, l’empresari voldrà produir més i tindrà necessitat d’augmentar la seva producció. Això ja passa en el cas de les empreses exportadores i, novament, aquesta és una bona via. Malgrat tot, veiem com també resulta insuficient per fer créixer el PIB perquè encara hem d’obrir-nos més a l’exterior. Però, d’altra banda, les dificultats en la inversió empresarial també són degudes a la manca de finançament. Ja sabeu que els bancs estan més preocupats de tapar els seus forats que de prestar els diners a les empreses. A més, bona part dels crèdits disponibles en el mercat del diner se’n va a finançar el deute públic que competeix així amb les empreses per obtenir els recursos financers (és el que es coneix com a crowding out). Finalment tenim el consum privat o, com molt sovint es diu, la demanda interna. Aquesta inclou tot allò que les persones particulars comprem per consumir a l’instant (el que mengem, per exemple) o perquè ens durin un temps (un cotxe), així com la despesa que fem en serveis com ara la perruqueria o el dentista. El nivell d’atur, les retallades salarials i les nefastes expectatives fan que les possibilitats de consum estiguin en caiguda lliure. Això afecta al comerciant, al transportista, al fabricant, etc, i, fins i tot, al mateix sector públic que veu caure la seva recaptació d’impostos al temps que puja el que ha de pagar en prestacions per desocupació. Però, què passaria si en comptes de retallar salaris els apugéssim? Doncs que hi hauria més poder adquisitiu i, per tant, la gent gastaria més. Conseqüentment el comerciant es guanyaria la vida, el transportista tindria feina, etc i les empreses farien més inversió per la previsió d’augment de vendes i, finalment, l’Estat recaptaria més en impostos. Però, aleshores, perquè no es fa? Segurament ens diran que perdrem competitivitat internacional a l’augmentar els costos de producció. Però això no és del tot cert. Alemanya té els salaris més alts i són més competitius que nosaltres. En realitat, volen que els països del sud d’Europa siguem la fàbrica xinesa de mà d’obra barata dins d’Europa. Però també us diran que un augment de salaris provocaria inflació. És cert. Però això perjudica a qui ha prestat diners (els bancs) i, en canvi, beneficiaria (i molt) a qui deu diners als bancs, ja que disminuiria en termes reals els seu deute. En definitiva, la solució a la crisi per les persones passa per un augment de salaris, just el contrari del que ens estan imposant. La inflació pot ser un mal menor i, en tot cas, molt menor als costos socials de les retallades actuals.