Generalitats

Xavier Martinez Gil

Algú ho havia de dir

Un dels riscos dels historiadors és que acostumen a mirar més cap endarrere que cap endavant. D’aquesta forma a l’hora de caminar poden ensopegar per no veure on estan trepitjant o bé perdre’s en el camí per no saber veure cap a on va. No sé si és el cas de l’historiador Oriol Junqueres, candidat a presidir ERC, però, a estones, ho sembla.

És evident que, després de la davallada electoral del partit republicà calia emprendre canvis. Però el canvi no ha de ser entès com un objectiu en sí mateix sinó com un mitjà per aconseguir la finalitat de reorientar el partit. En primer lloc, cal definir una nova estratègia. Un cop fet això, inevitablement, s’ha de triar noves persones per tal de difondre aquesta nova estratègia i fer-la arribar, amb credibilitat, als potencials votants d’ERC. Ara per ara, el camí seguit sembla invertit: primer es tria al President i Secretari General i, posteriorment, es debat l’estratègia política en el congrés. Ja veurem si l’ordre dels factors no alterarà el producte.

Deixant de banda aquestes qüestions organitzatives, que francament se m’escapen, no entenc que es triïn determinades persones per a la nova direcció del partit les quals van formar part activa del darrer govern tripartit. Així, no veig clar que una persona com l’Oriol Amorós, que va formar part del Govern tripartit com a Secretari d’Immigració, passi a formar part de la nova direcció. A més, ha estat fins a data d’avui el màxim responsable del partit a Barcelona, lloc on justament el partit ha patit un càstig electoral important.

Una altra decisió que no compateixo és la proposta de designació de l’Alfred Bosch com a cap de llista a les eleccions al Parlament espanyol. En primer lloc, a l’igual que l’Oriol Amorós, va ocupar un lloc com a alt càrrec al Departament de la Vicepresidència, fins que va ser cessat pel govern de CiU. Per tant, no representa una renovació creïble. A més, es dóna la circumstància que vaig compartir amb ell els últims mesos de l’organització de Barcelona Decideix (a la qual es va incorporar de forma sobrevinguda amb la idea de portar les relacions amb la premsa). Va acabar fent les tasques de portaveu no sense la reticència de part de les entitats no partidistes que ja formaven part de Barcelona Decideix i que veien com se’ls imposava un home de partit. Per tal d’esvair els recels que despertava una persona vinculada a un partit del Govern, l’Alfred Bosch va dir que ja no era militant d’ERC i que es comprometia a no presentar-se a cap llista electoral ja que la seva intenció era tornar a fer d’escriptor. És evident que ha canviat d’idea. Tot i que hi ha persones que m’han dit estar convençudes que es tractava d’una maniobra preconcebuda. Ves a saber!.

Sigui com sigui, em pregunto si un cop triat com a diputat, no actuarà de forma contrària a la que dirà en campanya i argumentarà que ha canviat d’idea. Amb aquesta ètica de comportament li auguro una brillant carrera professional en el nostre star system polític.

Aquest són només dos exemples però en podríem trobar més. Si ERC de veritat vol canviar d’estratègia, per a fer creïble el seu nou missatge, ha de triar persones que no haguessin estat protagonistes del govern tripartit, que tinguin una trajectòria personal inqüestionable i que aportin una formació tècnica adient. En política, si un està per a servir i no per a servir-se, al finalitzar un projecte del que es formava part, ha de tenir la dignitat de tornar a casa seva. Si no es fa així és perquè no es té casa on tornar o bé no es té dignitat (o ambdues coses). Altrament s’estarà donant la imatge que el que es prioritza és mantenir persones en llocs per a què es puguin continuar guanyant la vida, la qual cosa és una forma exòtica de lluitar contra l’atur però resulta ineficaç per a servir amb honestedat el país.