Empreses 28/11/2011

"Les cooperatives s'han d'aliar amb sindicats i Tercer Sector"

5 min

SIGNATURES CONVIDADES: JOAN SUBIRATS, doctor en Ciències Econòmiques, catedràtic de Ciència Política i membre de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona, on actualment dirigeix el postgrau en Economia Cooperativa. Per Carles Masià, soci de la cooperativa L'Apòstrof

L'Apòstrof En quina mesura les entitats de finances ètiques, les empreses cooperatives, el consum responsable o el comerç just –és a dir, tot el que anomenem economia social i solidària– poden ser una alternativa a l’economia actual?

Per parlar d’alternatives, a vegades faig servir un triangle amb els vèrtexs “incidència”, “dissidència” i “resistència”. Moviments com el cooperativisme poden incidir sobre la realitat per intentar canviar-la i defensar uns drets i unes condicions de vida. Al mateix temps, però, mitjançant la dissidència haurien de ser capaços de construir formes alternatives de producció, distribució, consum, etc. A això, cal sumar-hi noves formes de compartir, com ara el peer to peer en l’àmbit de la producció de coneixement i cultura lliure o, més, recentment, el micromecenatge. Aquest escenari té una potencialitat molt important, ja que és una via per renovar l’economia social i solidària. Finalment, hi ha la resistència, que és dir “no” al que no t’agrada, que és complementària a la dissidència: pots treballar perquè no s’aprovi la llei Sinde i, al mateix temps, crear mecanismes alternatius per compartir coneixements. Què caldria fer per promoure sistemes més cooperatius a Catalunya? El cooperativisme creixerà en la mesura que el mateix sector sigui capaç de fer-lo créixer, generar aliances amb altres sectors i tenir prou influència social per canviar les coses. Tot això no vindrà determinat per la bona voluntat del mercat ni dels poders polítics. En aquest sentit, és obvi que el cooperativisme hauria d’establir ponts importants amb el món sindical –que està en una crisi significativa, de regeneració– i amb el tercer sector social. Són moviments que van en paral·lel i han tingut massa poca connexió. En alguns dels llocs del món en què s’ha avançat més –i penso en el Quebec i algunes zones de França– aquestes interaccions han reforçat la capacitat de transformar el sistema. En canvi, aquí hi ha molta desconfiança i desacords històrics: el sindicalisme veu amb mals ulls el tercer sector perquè creu que erosiona les condicions de treball, i el cooperativisme no acaba d’estar ben vist pels sindicats perquè consideren que les relacions laborals són diferents. Penso que hi ha un terreny comú que, si s’explorés, permetria fer avançar més aquest programa, que en el fons és polític. No s’ha de desvincular el debat econòmic del polític, en què territori, economia i societat estan relacionats. En aquest punt, quin paper han de jugar les institucions? A Catalunya, les forces polítiques que governen segueixen la línia de residualitzar les polítiques públiques i utilitzar el tercer sector com una forma barata de proveir serveis, no els interessa el cooperativisme ni l’economia social que és transformadora. I a l’Estat, tenim exemples de mesures que tampoc no afavoreixen el cooperativisme. Així, Madrid i Castella-Lleó han atorgat concessions a ACS, propietat de l’empresari Florentino Pérez, i al grup Eulen per tal que gestionin escoles bressol i serveis socials per a persones grans i immigrants, ja que diuen que ho fan millor aquestes empreses que les cooperatives o el tercer sector. Si els poders públics estiguessin interessats en el tercer sector, podrien posar unes clàusules socials –semblants a les clàusules ambientals que ja existeixen– que afavorissin el sector de l’economia social en comptes del mercantil en la contractació pública. S’ha demostrat que l’economia social té més arrelament al territori, no es deslocalitza i genera més sostenibilitat social. En definitiva, acaba sent rendible perquè genera dinàmiques d’intercooperació, reciprocitat i solidaritat que després no obliguen a fer polítiques socials complementàries. Podem posar un cas real: quan un ajuntament per fer la neteja contracta la cooperativa Feines de Casa, formada per dones en risc d’exclusió social, evita que aquestes persones vagin a la cua del PIRMI, ja que estan treballant, se senten millor i no són dependents dels poders públics. En canvi, quan per qüestions d’eficiència econòmica teòrica les administracions donen la concessió a empreses com Eulen, no tenen en compte el cost de la no existència de cooperatives com Feines de Casa. Llavors, la solució és pensar més a llarg termini? Cal tenir una visió més global de desenvolupament territorial. En aquests moments, el lloc de l’Estat espanyol amb menys atur és la comarca de Mondragón, prop d’un 3%. En canvi, hi ha pobles d’Andalusia on l’atur supera el 40%. Hi ha molts factors que expliquen aquesta diferència, però segurament hi té alguna cosa a veure l’economia social impulsada des de baix pel Grup Mondragón, independentment de si el seu model ens agrada més o menys. Podríem analitzar els impactes sobre el territori que té l’existència de xarxes cooperatives potents, que són capaces de vertebrar el territori i fan que el desenvolupament sigui més sostingut en el temps, en definitiva, més resilient. És necessari pensar en noves dinàmiques de desenvolupament territorial que vagin més enllà de la construcció d’infraestructures. D’altra banda, el cooperativisme també té un paper molt important en l’àmbit mediambiental. Cal demostrar que hi ha una relació molt directa entre la sostenibilitat ambiental i social, ja que això pot generar unes formes diferents de plantejar el desenvolupament respecte de les empreses que tendeixen a buscar la competitivitat i el benefici a curt termini. De fet, a Europa hi ha un moviment molt interessant, que és el de les ciutats en transició, que posa molt èmfasi en l’economia social i el cooperativisme. En aquest sentit, s’ha d’anar tancant el cercle, per això és important l’aparició de cooperatives de producció energètica com Som Energia, i d’educació, que donin importància al treball col·lectiu. Els poders públics haurien de ser capaços d’entendre que impulsar polítiques que afavoreixin el cooperativisme i l’economia social és un element de sostenibilitat a llarg termini. Això és difícil que ho facin perquè estan molt influenciats pel curt termini Arran de la crisi, ha fet fortuna el terme “emprenedoria”, normalment associat a iniciatives individuals amb poca incidència sobre les comunitats. Què cal fer per potenciar l’emprenedoria col·lectiva? No hem de caure en el perill de confondre l’emprenedoria social amb alguna cosa que és fer el de sempre, però disfressada. És clau entendre que la bona emprenedoria social és la que modifica les relacions de poder, és com la seva prova del nou. I si en una cosa té influència el cooperativisme és en la idea que tothom és igual i que el poder a dins de l’empresa ha de ser equitatiu. Llegiu l'entrevista sencera de Carles Masià a Joan Subirats a Punt Coop, la revista de les cooperatives, al web i al web en PDF

stats