Ara Cooperatives

Olga Ruiz

Solidaritat i pràctica col·lectiva

miquel 1.jpg Zoom

miquel 1.jpg

Per Miquel Miró, director de la Fundació Seira

Fa uns mesos em vaig trobar amb la necessitat d'adaptar al nostre ús el terme “solidaritat” que s’usa a França per a l'economia social i solidària. Vaig recórrer a la definició dels diccionaris de l' Institut d’Estudis Catalans i l’Enciclopèdia Catalana i la resposta que millor descrivia el significat de “solidari” deia: "lligat a d'altres per una comunitat d'interessos i responsabilitats" (IEC, 2000).

Em sembla important recordar el significat ‘aquesta paraula perquè sovint l'ús popular desvirtua el significat i sobreentenem el que vol dir una paraula sense entendre amb exactitud al seu significat o, fins i tot, tergiversant-lo, com seria el cas del terme solidari, que avui vull tractar. De fet, a casa nostra, el terme s’associa a compartir desinteressadament i caritativa, fruit potser anys d’ús del terme per part de la cooperació internacional amb el països amb pocs recursos.

He trobat amb sorpresa que qui utilitza el terme amb més propietat és la indústria financera, particularment quan aplicat a la responsabilitat solidària d’una garantia donada front a tercers. Recorde quan, a la cooperativa, sobre tot en els inicis, tots els socis primer i després tot el Consell Rector, havíem de signar els préstecs amb garantia solidària. Entre tots els socis hi havia el pacte, acordat a l’assemblea una vegada i prou que, en cas s'executés la garantia, de forma que el banc "s'emportés el pis" del que més fàcil o sobradament cobria l' import embargat, la resta de persones sòcies quedàvem moralment i pràcticament obligats de forma solidària respecte d'aquella.

La responsabilitat solidària, a l’hora que facilitava la signatura de l'operació amb l'entitat financera, reafirmava el caràcter solidari del col·lectiu, com un tot sense individualitzar. D’aquesta manera, els socis que menys podien aportar materialment rebien l'ajut solidari d'aquells que sí tenien què aportar i aquests ho feien de forma desinteressada, sense rebre res a canvi, això sí amb el pacte de responsabilitat solidària. Era un exemple clar de compartició de l’ interès pel desenvolupament de l'empresa col·lectiva i de les responsabilitats associades.

En canvi, hem vist des de fa temps que entre els socis de les cooperatives s'ha instal·lat la creença que és just que cadascú respongui des del principi davant de l'entitat financera igualitàriament, el que es coneix com garantia mancomunada. No nego que pugui semblar més just -que també ho dubto en molts casos- però no encetaré aquesta discussió ara. El que afirmo és que la mancomunitat reforça l’individualisme front al col·lectiu, evita un debat important sobre l'equitat i fomenta el caràcter insolidari (“responc només pel que em toca i de la resta...”). En conseqüència, conforma organitzacions que no haurien en pura justícia d’auto proclamar-se com economia solidària, al menys des d’aquest punt de vista.

Dit d'una altra forma, la garantia mancomunada és un mite (això sí, molt català, en el sentit que cadascú paga lo seu), que consagra la desconfiança entre els socis i, conseqüentment, en res facilita la solidaritat entre els socis ni la cohesió de l'equip humà, tant si parlem del Consell Rector respecte de la resta dels socis de la cooperativa com si parlem del conjunt dels socis.

De fet, la majoria de cooperatives tenen garanties solidàries davant tercers i això, a més de facilitar les operacions davant les entitats financeres, si el Consell Rector ho sap utilitzar, reforça el sentiment comunitari, solidari entre l'equip, quin major compromís solidari que el de posar el nostre patrimoni individual en favor del col·lectiu?

Si us plau siguem conseqüents. Les cooperatives tenim un gran atractiu avui. Reforcem els seus valors des de la pràctica col·lectiva.

Ho sento, però algú ho havia de dir.