Flexiguretat, que no ens enganyin.

Per Carme Caño, Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya

Diu el text de la reforma laboral recentment aprovada que l’objectiu les modificacions proposades es aconseguir creació d’ocupació, la gestió eficaç de les relacions laborals i l’estabilitat de l’ocupació. Sembla ser que, per aconseguir la creació de llocs de treball i aturar-ne la destrucció, només calen mesures de flexibilització de les relacions laborals i que aquestes mesures es decideixen unilateralment per part de les empreses sense necessitat d’obtenir acord de les personestreballadores. El text de la reforma usa la paraula “flexiguretat” com si fos la solució als problemes conjunturals i estructurals de l’atur a Espanya. Ja sense crisi, l’atur era el un dels més elevats de la Unió Europea, aquest atur estructural tan elevat s’ha vist agreujat per aquesta crisi tan salvatge, fent-lo pujar fins a mes del 20%. Espanya pateix greument els efectes d’aquesta crisi. Els anys de bonança econòmica no han servit per aconseguir un teixit productiu competitiu, un sistema educatiu i de formació de les persones treballadores queens permeti fer front als canvis necessaris per ser competitius en aquesta economia globalitzada. Com que no estem preparats, el Govern pensa que les modificacions del sistema de relacions laborals permetran aconseguir creació d’ocupació. No senyors, això no es així per molts motius. Què passa amb els joves? Aquesta reforma laboral els condemna a ser aprenents fins als 30 anys i desprès a ser contractats amb un tipus de contracte mal anomenat “contracte per emprenedors” en el que s'estableixun any de prova. Fa falta un any de prova per saber com respon la persona treballadora? No. Tots sabem que no cal. Aquest tipus de contracte només serveix per a que l’ocupació sigui encara mis precària. Que hem de dir de l’acomiadament? S’universalitza la indemnització de 33 dies per any treballat amb un màxim de 24 mensualitats. Segons diuen, és una manera que no hi hagi persones treballadores de primera i segona categoria. Això es pura demagògia. Què passa amb els que encara conserven el seu lloc de treball? En primer lloc, a partir de l’11 de febrer d’enguany, deixen de tenir antiguitat pel càlcul de l’indemnització. En segon lloc, poden ser acomiadats per motius econòmics, tecnològics, de productivitat i organitzatius amb els 20 dies i un topall de 12 mensualitats. Això ja era així, però ara només cal que l’empresa tingui una disminució d’ingressos durant tres trimestres consecutius. L’empresa no ha d’esperar ni un exercici econòmic, ni els resultats positius o negatius de l’exercici. Pot acomiadar amb la cobertura que li dóna la Llei i ningú li demanarà comptes. Com queda la persona treballadora? Aturat, amb una disminució dels seus ingressos durant, evidentment, més de tres mesos i sense que la indemnització pugui compensar la pèrdua. I si la persona treballadora es posa malalta? Doncs pot ser acomiadat objectivament per haver faltat al treball el 20% de les jornades hàbils en dos mesos consecutius o el 25% en quatre mesos discontinus. La reforma desconfia de les persones treballadores i les penalitza si es posen malaltes. Com queda la negociació col·lectiva? La reforma dóna prioritat al conveni d’empresa per sobre de qualsevol altre en matèries com els salaris, els complements salarials, l’abonament, la compensació de les hores extraordinàries o la retribució pels torns de treball. De què serveix la negociació col·lectiva? I els convenis col·lectius? L’empresa pot decidir la no aplicabilitat del conveni col·lectiu per raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció que afectin a matèries com la jornada de treball, l’horari i la distribució del temps de treball, el treball per torns, el sistema de remuneració i la quantia salarial, els sistemes de treball i de rendiment, funcions ia les millores voluntàries que fa a l’acció protectora de la seguretat social. Moltes son les mesures de flexibilització de les relacions laborals, però poques asseguren que es mantinguin els llocs de treball o es creï més ocupació. La reforma desconfia de les persones treballadores i dels seus representants, deixa en mans de les empreses unilateralment moltes de les decisions que els afecten. Espanya no es comparable als països escandinaus. Les xifres no son comparables, ni el seu teixit productiu tampoc. Abans de la flexiseguretat són necessaris altres canvis que facin més competitiva la nostra economia, canvis que donin suport al sistema educatiu, la formació de les persones treballadores i la capacitat innovadora.També es necessari que les empreses disposin de liquiditat per a poder invertir. Que els diners que, des de l’Estat i el Banc Central Europeu, es destina als bancs arribin realment a les empreses. Que les entitats bancàries no les ofeguin fent pagar uns interessos abusius i retallant totes les línies de finançament. En aquest moments el creixement econòmic depèn també de desmarcar-se de l’estrenyiment insuportable del dèficit, imposat pels mercats amb la sola intenció d’obtenir més rendiment. Els governs estan paralitzats i les seves mesures només tenen a veure amb la retallada de la despesa en comptes de fer una aposta clara per el desenvolupament econòmic del país amb la complicitat i responsabilitat de les persones treballadores i les empreses.