Crisi? quina crisi?

Per Miquel Miró, director de la Fundació Seira

La portada delmític disc de Supertramp,on un senyor en banyador i ulleres de sol preniaun vermut aliè a l'entorn brut i degradat em sembla que reflecteix prou bé lasituació actual: enmig d’una crisi que afecta profundament a la majoria de la població hi ha rics que funcionen com si la cosa no anés amb ells. Els rics ho són més i la distància amb els

pobres és més gran. Però aquest és un dany col·lateral de la pràctica capitalista i, a banda de la insolidaritat que han demostrat a casa nostra, no és un tema del que puguem treure massa conseqüències pràctiques per a les nostres empreses. O sí, però ja ho tractaré en un altre moment. En relació a Espanya,estem endeutats en excés. Tothom està d’acord en què el nivell de deute públic, aproximadament un 65% del PIB, no és excessiu. El que ens diferencia és que l’endeutament de les famílies i les empreses és massa elevat. Segons el Banc de Pagaments Internacionals sumant els tres arribem al 355% del PIB, quan el límit recomanable és del 260% (85% del PIB pel deute públic, 85% per les famílies i 90% per les empreses). El que els inversors dubten, amb molta raó, és que les famílies i les empreses puguin fer front al deute amb els bancs i que aquests caiguin. Per això es demana que augmentin els seus recursos propis, per fer front a la morositat. El mateix han de fer les empreses, capitalitzar-se per fer front a la disminució del fons de maniobra i reduir el cost del finançament. Si a aquest nivell d’endeutament d’empreses i famílies sumem un atur del 20% i hi afegim les retallades d’administracions i empreses, la incertesa realment és gran. A les empreses, davant d’un endeutament elevat, cal fer reestructuració, començant per recapitalitzar-se. Per ordre:

• Ampliar el capital (són els socis els que primer han d’apostar per la continuïtat del negoci).
• Refinançar el deute.
• Vendré més,augmentar les vendes en relació a l’actiu fix i vigilar-neel cobrament. Les empreses han de poder generar més diner i millorar la seva productivitat.

Per augmentar la rotació i el marge, els bancs apliquen més comissions (fan rotar més l’actiu), demanen més garanties reals (vigilen els comptes a cobrar) i incrementen el diferencial (augmenten el marge). Ja no sona estrany un tipus del 10% per una pòlissa de crèdit a un any. Els ingressos de l’Estat provenen majoritàriament de l’activitat econòmica (IVA i IRPF i impostos indirectes) i, si no hi ha activitat, pot no haver caixa suficient per afrontar el servei del deute. L’Estat també hauria d’augmentar la productivitat i donar exemple. Però a més ha de gastar més en infraestructures productives que generin activitat (ocupin persones) i millorin els recursos i la productivitat de les empreses (el corredor mediterrani n’és un bon exemple). En qualsevol cas, ara mateix estem enmig d’un cercle del que sembla difícil sortir. La desconfiança està instal·lada, ni l’Estat, ni les famílies, ni les empreses gasten i ens trobem ambun creixement anèmic que no millora els ingressos de l’Estat, ni de les famílies ni de les empreses. Aquest cercle noméses pot trencar, en la meva opinió, restaurant la confiança mitjançant una política clarament expansiva, però confesso que ara mateix no veig qui ni com. En sintonia amb la profunditat i extensió de la crisi, l’escenari pels propers anys és el d’una recuperació lenta, un creixement baix i un atur elevat. Per tant, les empreses hauríem de deixar de parlar de crisi, això és el que hi ha. És en aquest marc en el que hem de navegar els propers deu anys, al menys. Des de la Fundació Seira treballem per ampliar i millorar els instruments pel finançament de les cooperatives. A més, impulsem línies pel finançament d’ampliacions de capital dels socis de les cooperatives iavals pel circulant i el refinançament del deute,desenvolupem la tecnologia per l’emissió de títols participatius a perpetuïtat, nous instruments que facilitin l’adaptació de les empreses cooperatives al nou escenari. Tots hem de repensar el model de negoci, ja no val fer el mateix de la mateixa forma, i adequar la nostra estructura al nou escenari. Hem de ser realistes, ara sabem com serà el futur. Com a mínim, una part de la incertesa, està resolta.