Empreses 05/07/2017

Tècniques naturals de resolució de conflictes

Abel Cobos
5 min

Viure en societat té molts avantatges. Col·laboració, comunitat i sociabilitat són tres factors determinats per la vida en comú que fan la nostra existència més fàcil. Tot i així, les rutines laborals, familiars i socials derivades d’aquest model de vida ens col·loquen front l’espasa i la paret en gairebé dosis diàries. I per resoldre aquests conflictes, hem de buscar estratègies òptimes. Els humans, però, no som els únics que ens trobem en aquestes situacions.

Durant milions anys, la vida també s’ha trobat amb casos que l’han forçat a buscar solucions. Enfront dels problemes, ha aconseguit una àmplia experiència en el desenvolupament d’estratègies per tal d’assegurar l’èxit. Mentre que l’ésser humà usualment afronta aquestes situacions a través d’una resolució focalitzada (davant d’un problema, es busca una única solució), la naturalesa ha entès que per front a un problema, calen moltes solucions, i per això circumval·la el conflicte i l’ataca des de diferents bandes desplegant una gran diversitat d’estratègies dissenyades per trobar la via més eficient.

El món natural, per tant, fa sempre balanç entre els recursos (energia, temps, etc.) que s’han de gastar i els resultats que es poden obtenir i determina el camí òptim a seguir en un entorn canviant, assetjat per atzaroses problemàtiques. L’experiència és sabia i l’espècie humana té una vida molt més curta que la naturalesa. Hem d’aprendre d’ella, i només cal obrir els ulls i aprendre a observar el que ens envolta per poder fer-ho.

Tècniques naturals de supervivència

En aquests llargs períodes d’evolució, plantes, animals i altres formes de vida han desenvolupat tàctiques per fer front a les amenaces que posen en risc la seva existència. Des de la simbiosi, fins al camuflatge o les armadures naturals, tots els éssers vius han anat teixint, a poc a poc, les seves bioestratègies més eficients per tal d’assolir l’objectiu final: viure gastant la menor quantitat de recursos en sobreviure.

Un exemple d’aquestes bioestratègies ens el donen les plantes. El garrofó (Phaseolus lunatus) és un dels casos més anecdòtics que ens permet veure la sofisticada intel·ligència del món vegetal, que moltes vegades queda oblidada enfront de la del món animal.

A Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal, obra d’Stefano Mancuso i Alessandra Viola, se’ns explica que quan aquesta planta es veu atacada pels àcars emet substàncies químiques que atrauen àcars carnívors, concretament l’espècie Phytoseiulus persimilis, depredadors de l’àcar “vegetarià”, que devoren als enemics de la planta. El garrofó, per tant, opta per una cruenta -i eficient- tècnica que podria resumir-se sota la dita popular de «els enemics dels meus enemics són els meus amics».

Tots els éssers vius tenen bioestratègies per viure el millor possible gastant la menor quantitat de recursos en sobreviure

Stefano Mancuso afegeix, a més, que l’estratègia del garrofó ens mostra una realitat diària de la naturalesa on, com si fos una espècie d’escalada continua, les plantes i els animals generen el major nombre possible d’estratègies defensives i d’inhibició d’amenaces, sempre tenint en compte, és clar, quina és la que assegura els resultats més òptims sense malbaratar energia.

Les bioestratègies van més enllà de resoldre problemes específics de plantes o animals que busquen la supervivència. També hi ha escenaris on un ecosistema amb una població gran d’animals s’autoregula per tal d’aconseguir una estabilitat comunitària. L’exemple més paradigmàtic d’aquest cas el joc dels coloms i falcons, un cas basat en la teoria de jocs però aplicat a les dinàmiques que es donen al món animal. Està extensament explicat al llibre El gen egoista de Richard Dawkins.

A grans trets, aquest joc consisteix en un escenari teòric on dins una mateixa comunitat es donen dos tipus d’actituds, l’anomenada dels coloms (que amenacen fins que l’enemic ataca i aleshores es retiren sense sofrir mals) i la dels falcons (que ataquen fins que l’altre es retira o resulta ferit). Si, posem per cas, que la població tingués un gran nombre de coloms, l’aparició d’un falcó suposaria un gran avantatge competitiu per aquest, ja que no tindria resistència. D’altra banda, si hi hagués un colom en una comunitat de falcons, al no resultar mai malferit, prosperaria en la comunitat i es podria reproduir amb gran facilitat.

Aquest escenari, per tant, ens ensenya una estratègia natural que condueix a l’estabilització d’un entorn comunitari. Si els coloms augmenten, serà més avantatjós pels falcons i viceversa, pel què la selecció natural sempre ajustarà aquest equilibri poblacional de forma dinàmica perquè es mantingui estable i prosperi. La natura ha trobat un equilibri combinant estratègies mixtes que ha dut a la creació d’un escenari on conviuen dos grups d’individus amb diferents balanços entre esforç-recompensa que prosperen i es regulen entre si. Així, el que aparentment sembla reduir-se a una dualitat de contraris, esdevé una combinatòria favorable, tal com passa, per exemple, amb els conceptes d’ordre i desordre, representats en la nostra ment com a antagònics i, en canvi, indestriables en la realitat.

Si l’altruisme és un patró de comportament vital… perquè no és més present en la nostra societat contemporània?

No només el conflicte i el xoc d’interessos determinen les bioestratègies: també n’hi ha de col·laboració basades en l’altruisme i el benestar comunitari. Un exemple són les micorizes, una relació simbiòtica entre arrels i fongs que busca el benefici mutu. El fong, que s’enganxa a les arrels, li dóna fòsfor a la planta (una substància difícil de trobar en dosis adequades) i aquesta reparteix amb ell el sucre produït a través de la fotosíntesi. Una ajuda a l’altra i, a través d’aquest suport, ambdues reben recompenses.

Com Stefano Mancuso explica, això ens ensenya que l’altruisme també forma part de la naturalesa més primitiva. Les plantes, lluny d’actuar només basant-se en la llei del més fort, col·laboren amb els seus veïns per aconseguir que tots els éssers de l’ecosistema puguin viure en un equilibri on tothom surti guanyant.

Per tant, si l’altruisme és un patró de comportament vital… perquè no és més present en la nostra societat contemporània? Les plantes, en aquest cas, ens ensenyen que la competició i l’aïllament moltes vegades marquen un camí que tan sols porta a l’empobriment i a l’extinció.

Imitem la natura

Sobreviure, crear entorns estables, crear vincles simbiòtics amb altres animals... La natura busca múltiples bioestratègies per resoldre conflictes. Voreja el problema i el resol de forma curosa, pautada, intel·ligent i, especialment, efectiva, a més d’eficient. Sense malgastar o desgastar l’individu o la col·lectivitat més del necessari. L’energia i el temps són béns molt valuosos. La naturalesa ho sap, i quan es planteja quines estratègies utilitzar, calcula la quantitat mínima, però suficient, de recursos que s’han d’emprar per resoldre el problema.

Aquesta és una reflexió molt potent de la que se’n deriven importants aprenentatges per al nostre dia a dia a nivell individual, laboral i social. Podem traslladar molts exemples de bioestratègies que ens orienten en la resolució dels nostres conflictes de la forma més eficient i ens permeten desplegar una estratègia d’èxit.

Abel Cobos. Institut de Ciències Biomimètiques

stats