PERFIL
VICENÇ MOLINÉ

Michael O'Leary: l'austeritat i la provocació com a bandera

El conseller delegat de Ryanair aprofita qualsevol polèmica per recordar a tothom que són pioners en els vols de baix cost

Michael O'Leary, conseller delegat de Ryanair / ANTHONY GARNER Zoom

Michael O'Leary està acostumat a viatjar. Nascut l'any 1961 a Mullingar, a 80 km de Dublín, de petit va recórrer Irlanda de granja en granja amb el seu pare, un emprenedor que intentava engegar negocis agrícoles sense gaire èxit.

Va estudiar comptabilitat i després va començar a exercir de consultor. Un dels seus primers clients va ser Tom Ryan, que poc abans havia creat Ryanair. Tot i que el primer consell d'O'Leary va ser que tanqués l'empresa, el 1990 va acceptar ser-ne el conseller delegat. Amb l'aerolínia a les seves mans, va viatjar als EUA per conèixer el model de baix cost de Southwest Airlines i en va exportar totes les característiques a Europa. Hi va afegir, però, una dura bel·ligerància amb tothom. En paraules d'O'Leary, a la Comissió Europea són uns "imbècils", el principal operador d'aeroports britànic, BAA, uns "lladres" i els turoperadors uns "cabrons".

Per reforçar la imatge d'aerolínia barata hi va afegir una obsessió per retallar costos. O'Leary apareix sovint als mitjans insinuant que posarà passatgers de peu als avions per encabir-ne més o que prescindirà dels copilots. No és segur que realment vulgui fer-ho, però li permet guanyar-se una imatge d'austeritat.

Acostuma a arrodonir la seva imatge trencadora amb polèmiques. Quan va passar per un aeroport espanyol on hi havia treballadors protestant pel tancament de Spanair, se'n va riure i els va recomanar que enviessin el currículum a la seva empresa.

Tot i l'austeritat que imposa a treballadors i clients, O'Leary viu com un dels homes més rics d'Irlanda. Té una mansió del segle XVIII i dedica part de la seva fortuna a la cria de cavalls de pura raça. Hi ha coses, però, que els diners no poden comprar, com per exemple evitar el dens trànsit del centre de Dublín. O'Leary, però, ho va intentar. L'any 2005 va comprar una llicència de taxi per al seu Mercedes de manera que pogués circular lliurement pels carrils bus. El truc era legal però la pressió popular va obligar a fer marxa enrere un home acostumat a forçar al màxim la legalitat.