Entrades amb l'etiqueta ‘finances ètiques’

Coop 57, economia feta per nosaltres

dimarts , 18/10/2011

fernando.jpg

Per Fernando Cid, president de Coop 57 i soci de Mol-Matric

Corria el 1986 i els treballadors i treballadores de l’editorial Bruguera es declaraven en lluita. Una lluita que 57 persones van decidir dur fins a les darreres conseqüències. Conseqüències que es van condensar el 1990, quan el Tribunal Suprem va donar tota la raó jurídica als acomiadats i les acomiadades. Ha plogut molt d’aleshores ençà, però aquells 57 treballadors i treballadores –d’un plantilla de 800– que es van mantenir fermes en el compromís, també van obtenir, després de quatre anys de conflicte, una important indemnització. Important quantia econòmica que van decidir dividir en tres parts mancomunades. A la solidaritat internacional, cap a una comunitat del sandinisme nicaragüenc. A la solidaritat obrera, cap al Sindicato de Obreros del Campo (SOC) andalús. I la tercera part es va reservar com a futura caixa de resistència. 30 milions de les antigues  pessetes.

Corria després el 1995 –una altra època de crisi i atur desbocat– i aquella antiga caixa de resistència obrera va esdevenir el capital inicial de Coop57, una cooperativa de serveis financers destinats a impulsar la creació de noves cooperatives i llocs de treball digne i estable. Eren les primeres passes, a casa nostra, d’una experiència pionera abocada al finançament  cooperatiu, ètic i alternatiu, per sortir i sortejar les dificultats i barreres que imposava la banca convencional. Quasi a les palpentes, es va constituir Coop57, impulsat des del mateix moviment cooperativista. Una experiència que, amb el tombant de segle, va començar a facilitar els primers préstecs.

Arriba el 2011 i el que semblava una utopia, avui és una realitat. De les primeres 40 cooperatives sòcies, s’ha passat a 375 entitats i més de 1.500 persones col·laboradores. Com a instrument col·lectiu, Coop57 ha recollit fins a deu milions d’euros de l’estalvi social i popular i, els darrers cinc anys, els ha destinat exclusivament a finançar més de 700 projectes d’alt contingut social, compromesos amb el territori i arrelats a l’economia local. Enxarxat amb les diferents expressions de l’economia solidària, recollint tot el dinamisme del teixit associatiu i les millors energies dels moviments socials. Alhora, defugint el creixement piramidal o franquiciat, Coop57 ha impulsat un model de desenvolupament sostenible basat en els principis del cooperativisme, l’autonomia en xarxa i l’horitzontalitat confederal, que ha fet possible que altres territoris s’autoorganitzessin i impulsessin, també, un estri financer autogestionat i propietat del mateix teixit social. Fruit d’aquest model, l’Aragó, Madrid, Andalusia o Galícia ja disposen del seu Coop57. I, avui, ja hi ha grups promotors al País Valencià, Astúries i el País Basc.

Arriba el 2011 i quinze anys és temps suficient per sotmetre a anàlisi, debat i projecció aquesta experiència financera. Trobada 2011: un punt de trobada, un punt d’arribada rere quinze anys i un nou punt de partida per als propers quinze anys. Per conèixer i reconèixer-nos en allò que anem sent. Una alternativa financera, ètica i solidària; una cooperativa de serveis financers ètics; un estri fèrtil per a l’economia social i solidària; una xarxa de complicitats per a la transformació social; un projecte col·lectiu que comença a tenir trets específics d’un moviment social ampli, civil i plural. Un moviment, de base econòmica i arrel social, que treballa i demostra cada dia que unes altres finances són possibles i necessàries. Perquè si avui l’economia és un territori en disputa on es confronten models socioeconòmics antagònics, aquesta vol ser la nostra modesta aportació teòrica i, sobretot, pràctica: demostrar que unes altres finances solidàries són possibles. Fet i fet, perquè no hi haurà pas cap altre món possible si abans no hi ha una altra economia. Afrontant els dies del frau i el fracàs absolut de l’economia de casino, parafrasegem més que mai en Joan Fuster: l’economia, o la fem nosaltres, o serà feta contra nosaltres. I contra la majoria exclosa i empobrida del planeta.

On van els nostres estalvis?

dilluns, 26/09/2011

AritzCirbian.jpg Per Aritz Cirbián,
productor i soci treballador de Primitive Films SCCL

Darrerament molta gent nova ha començat a participar des de les places en nous i vells espais d’organització i transformació política. Aquesta afluència de gent nova ha animat el debat, generant noves i millors idees sobre com fer un món més democràtic i, per tant, més lliure i just. Algunes velles idees s’han recuperat i, amb la confluència de noves veus, n’han sortit reforçades amb més autocrítica, més arguments i més raons. 

Una d’aquestes “velles” idees és que, malgrat molt reduïdes, hi ha dues eines de transformació que tots els ciutadans tenim a l’abast i que, malgrat no ens igualen, sí ens donen un cert poder d’influència segons a qui les entreguem: parlo del vot i dels diners. 

Que el dret a sufragi que tenim s’ha d’exercir per poder canviar l’actual sistema, i que s’ha de fer responsablement, és un assumpte que milers de persones hem tractat al voltant de www.nolesvotes.org i us animo, si encara no ho heu fet ja, a passar-vos-hi i informar-vos-en perquè, avui, vull parlar dels diners.

Malgrat el nostre limitat poder econòmic individual en relació als poderosos, som una majoria de la ciutadania els qui aportem la riquesa real més gran: el nostre treball. D’aquest treball n’intentem atresorar una petita part en forma d’estalvis -probablement en una entitat bancària. I aquests estalvis, sumats als petits estalvis de molta més gent, representen una quantitat de diners a tenir en compte, que poden canviar coses a pitjor o a millor.

Podem anar a pitjor si continuem sent tan conservadors i avars i els dipositem en entitats que financien empreses militars o d’armament, que especulen amb matèries primeres, aliments o deute públic, a canvi d’un miserable interès o regals pels quals és evident que l’entitat obté un benefici molt més gran.

O podem fer el món una mica millor si retirem els nostres diners d’aquestes entitats i els posem al servei de l’autèntica riquesa: l’economia productiva i la justícia social.

Quan dipositem els nostres estalvis a l’economia productiva, de la qual les cooperatives de treball en són el màxim exponent privat, no només n’obtenim l’interès monetari que acordem sinó que n’obtenim molts beneficis més: aquests diners serviran per generar nous llocs de treball, augmentant les possibilitats que algú proper en situació d’atur, pugui trobar feina. Amb una feina, aquesta persona no només deixa de cobrar l’atur sinó que pot augmentar el seu consum personal (i responsable) i generar així més feina i, per tant, més llocs de treball, i per tant… Ja m’enteneu: un cercle d’economia productiva en comptes d’una bombolla d’especulació. Si aquest cercle d’economia productiva es basa, a més, en criteris democràtics i de justicia social, contribuïm a fer un món millor.

Jo ja he decidit dipositar els meus estalvis al servei d’una cooperativa de treball (una de la qual en sóc soci treballador, en aquest cas) i us animo a fer un ús responsable dels diners, no només consumint productes de cooperatives sino també dipositant els vostres estalvis en cooperatives financeres i entitats ètiques (1) o, si sou de caire “emprenedor”, a investigar quines cooperatives (2) són mereixedores del vostre préstec.

(1) a Banca ètica trobareu alguns noms d’entitats ètiques que operen a Catalunya. Us animo a enfortir els projectes locals, participar-hi directament i observar com fan millorar el nostre entorn ràpidament.

(2) al web de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya hi podeu trobar un extens llistat de cooperatives de tot tipus. Cerqueu aquells sectors que més us interessen i demaneu més informació a la Federació o contacteu directament: estic segur que si teniu la intenció d’ajudar a finançar un projecte de qualsevol tipus, se us obriran totes les portes.

El capitalisme, el millor sistema del món

dimarts , 30/08/2011

Per Blai Garcia

IMG_1652.JPG El 22 de juny de 1633 el Sant Ofici de la Inquisició titlla les idees de Galileo Galilei sobre el moviment de la terra de insensates, absurdes i herètiques i l’obliga a abjurar d’elles. Conta la llegenda que després d’abjurar, el filòsof va pronunciar la llegendària frase e pur si muove (però es mou!), referint-se al fet de que podien negar-ho, però era evident que la terra estava en moviment.

galileo_inquisicio.jpg

 Aquesta anècdota que es relaciona amb la tossudesa dels fets en contra de les idees i la victòria de la ciència per sobre de la fe, em serveix per parlar d’altres idees que lluiten per perdre l’etiqueta d’insensates, absurdes i herètiques i reclamen ser declarades “sensates”:

  • Com la taxa Tobin o Robin Hood (com ara l’anomena ATTAC, nascuda el 1971, que proposava gravar amb un impost les transaccions financeres especulatives. Després de 40 anys de ser menystinguda, el mes d’octubre del 2011, la Comissió Europea presentarà una proposta legislativa en aquest sentit.  
  • Com Impedir les operacionsde compra i venda en el mercat a molt curt termini amb caràcter purament especulatiu. En data 12 d’agost davant dels atacs especulatius a les borses l’Autoritat Europea de Valors Financers (ESMA) prohibeix les vendes d’accions a curt termini a França, Espanya, Itàlia i Bèlgica 
  • La gestió comunitària és eficient:  Elinor Ostrom, la primera dona que rep el premi Nobel d’Economia l’any 2009 ha estudiat la gestió comuna en situacions de degradació de l’ambient i d’explotació de recursos naturals d’ús comú que es troben en perill d’exhaurir-se. Des de l’any 1965 està estudiant casos de bones i males pràctiques en la gestió comuna i en la gestió privada, i ha arribat a la conclusió que la gestió comuna pot ser eficient. L’excel·lència en la gestió democràtica és possible.

La premi Nobel arriba a aquesta conclusió després d’analitzar sistemes autogovernats i sostenibles en el temps on preval la cooperació i el benefici comú a la picaresca i el lucre propi: la tinença comunal a Suïssa, la irrigació de les hortes valencianes i la irrigació a Filipines.

Calia tenir un premi Nobel per arribar a aquesta conclusió? Des de 1844 sabem que el control democràtic de la gestió empresarial és una idea viable i rendible. A nivell macro ens ho demostren grups cooperatius com Clade, Mondragón i Asces entre d’altres. En l’àmbit català, les 4.000 cooperatives que donen feina a 60.000 persones i facturen 7.000 milions d’euros, són un exemple de democràcia econòmica i eficiència en la gestió.

És el capitalisme el millor sistema del món? No, ens argumenten des del 2001 els “Galileos” del projecte Democràcia Econòmica en el seu llibre Democràcia Econòmica vers una alternativa al capitalisme, és un sistema terriblement injust, és evident (“e pur si muove”) ara ho vivim en pròpies carns. Però el millor de tot és que existeixen alternatives i algunes ja estan funcionant (banca ètica, consum responsable, mercat social, cooperativisme, …).

I és en aquesta alternativa d’un mon millor on el cooperativisme, com molt bé ens recordava Ivan Miró en un post anterior, hi té molt a aportar i a dir.

L’economia social pot salvar el finançament empresarial

dilluns, 25/07/2011

 Per Miquel Miró, director de la Fundació Seira

miquel 1.jpg Llegeixo el titular, “L’ICF i onze entitats financeres faciliten crèdit a les empreses per més de 2.000 milions d’euros” i, inevitablement, se’m dibuixa un somriure escèptic. Quantes vegades hem llegit un anunci similar en els darrers anys? Quantes empreses coneixeu que hagin gaudit d’alguns d’aquests crèdits? Quina opinió en tenen les empreses? No sembla, vista la història i els actors presents, que haguem de saltar d’alegria i agraïment. Al menys deixeu-me mantenir l’escepticisme -per ara no tinc motius reals per alegrar-me, espero que el temps em tregui la raó.

Gairebé totes les empreses tenen dificultats de liquiditat, de morositat i de solvència. Les entitats financeres, també. Prou que ho sabem. La diferència és que, per a captar capitals, aquestes poden demanar a l’Estat que les rescati i fer grans despeses per a captar inversors privats. En canvi, les empreses no poden demanar a ningú que les rescati. Captar inversors privats avui és complicadíssim i recórrer a les entitats financeres s’ha convertit en una activitat malhauradament estèril.

Els diners que entren a les entitats financeres per finançar-les, sigui en participacions preferencials, deute subordinat, dipòsits, accions, etc. són una inversió especulativa que deixa d’estar disponible per a inversions productives. Hem constatat que hi ha diners, però que no van a l’economia productiva.

El reclamat canvi de model productiu de la nostra economia necessita finançament i un canvi de mentalitat. Cal que des de l’administració comuna (l’Estat) s’afavoreixi aquest canvi. Per això,  una fiscalitat que castigui les inversions purament especulatives i impulsi la inversió en el capital d’empreses no financeres i no cotitzades facilitaria, sens dubte, un traspàs de recursos des de l’economia especulativa a l’economia productiva – d’altra banda, absolutament necessari – però, a més, orientaria els inversors cap allà on es pot generar ocupació (i recaptar impostos).

La situació és la mateixa per a tots: empreses, entitats financeres, administració i famílies.Venim d’una època de consumisme irreflexiu i exagerat, basat en un crèdit fàcil i en un model de creixement insostenible, que ha generat un endeutament excessiu i generalitzat. I en el cas d’algunes administracions i entitats financeres comportaments, diria, quasi delictius vistes les conseqüències per a la societat en general.

Massa empreses registren endeutaments del 70%, del qual el 90% és a curt termini. Quan la caixa generada era suficient, s’hi feia front sense problema. Ara bé, quan les vendes cauen un 50%, és evident que no n’hi ha prou, ni apretant el cinturó ni augmentant la productivitat. Les empreses hem de repensar el negoci per recuperar el nivell d’ingressos i expectatives. Però alhora, hem de reestructurar el passiu, treure llast de l’època passada. I, en aquest context, el refinançament del deute, apareix com una incògnita.

Davant l’escanyament sostingut al que ens enfrontem, la millor manera – i la única- de generar la confiança necessària en l’entorn i recuperar el nivell de solvència és aportar nous fons propis. La capitalització és una part essencial de la cistella de solucions que les empreses han de posar en marxa.

Aquesta necessitat de capital implica desenvolupar nous instruments, com ara societats de capital risc i business angels de veritat. Més del 95% del teixit empresarial català està format per micro i petites empreses i no hi ha cap societat de capital risc per a elles. Però també existeixen altres eines com ara socis col·laboradors, emissions de deute subordinat, o deute perpetu, fins ara només utilitzats per entitats financeres i grans corporacions.

Basades en sistemes de proximitat i confiança, les entitats especialitzades han d’evolucionar per a poder donar resposta a aquestes noves necessitats; tenen l’estructura i els coneixements per a fer-ho i, ara, en tenen l’oportunitat. En part és responsabilitat seva aprofitar-la, però també les organitzacions socials tenen el seu paper.

Existeix un teixit de caixes i societats financeres de l’economia social que pot ser molt actiu i oportú. Cal donar suport a aquest sistema encara incipient. Com a exemple, Oinarri és una societat de garantia recíproca especialitzada en l’economia social, que actua a Catalunya amb limitacions importants, ja que només rep el suport de la iniciativa privada.

La següent qüestió és reestructurar el deute, passant a llarg una part del curt termini. Quan he comentat aquest tema amb algun directiu d’entitat financera li ha sortit una erupció cutània d’una tonalitat que ja voldrien igualar els babuins mascles. Suposo que el motiu del seu espant era imaginar-se plantejant el tema al seu cap.

L’aval per a la reestructuració del passiu per entitats com Avalis i Oinarri pot ser una clau per a que les entitats financeres s’obrin. En aquest model, l’entitat no ha d’aprovisionar res per una operació que compta amb l’aval d’una societat de garantia recíproca i el risc només computa un 20%. D’aquesta manera es pot negociar condicions preferents en cost i terminis, un baló d’oxigen urgent i necessari per a les empreses, i també negoci per a les entitats financeres.

En la meva opinió caldria redirigir el flux de capital cap a l’economia productiva. Les empreses, com les entitats financeres, necessiten incrementar la seva solvència i reestructurar el deute. Hi ha diner i es tracta de facilitar la transferència cap a l’economia real. Una fiscalitat apropiada seria clau.

Un nou model productiu exigeix una nova mentalitat i noves eines i cal mobilitzar-se per posar en marxa nous instruments. De l’Estat i les entitats financeres tradicionals podem esperar poca cosa, la seva crisi és més gran. Però des de la societat civil s’impulsen i es dóna suport a iniciatives mutualistes, solidàries, socials, i des d’aquestes s’exigeix alhora la col·laboració de l’àmbit públic.

Existeix una xarxa d’entitats i iniciatives que també fan finances i practiquen la participació, la reciprocitat, la proximitat, la responsabilitat social i l’ètica empresarial. Uns valors que són més necessaris que mai i que estan al cor  d’entitats que ofereixen respostes a les necessitats de persones i empreses. Hem parlat d’Oinarri, però n’hi ha més, Fiare, Triodos, Coop57, Creas, Caixa d’Enginyers, Caja Laboral, etc. Hi ha una part important de la societat que hem deixat de creure, que sabem que podem, estem oberts, som actius i estem construint un altra manera de fer empresa, també des del món de les finances.

Des d’aquí faig una crida per a la cerca de sinèrgies, aliances, enteniment entre les entitats de finançament l’economia social. Amb el convenciment que tenim moltes coses a dir i a fer en aquesta situació, però també que la dimensió, la disponibilitat de recursos i la sostenibilitat tècnica són importants. I ho farem des dels nostres valors i coneixements, des del treball en xarxa, la reciprocitat, el mutualisme, la solidaritat, l’equitat, la participació i el respecte.

El 15M activa el debat cooperatiu

dimarts , 19/07/2011

foto ivan p.jpgPer Ivan Miró, soci de La Ciutat invisible, sccl

 “No som mercaderia en mans de polítics i banquers” va ser el crit inicial amb què el moviment del 15M desbordà el carrer. L’exhortació, amb una rotunditat que conjugà determinació i creativitat, esclatà al bell mig d’una societat paralitzada per la crisi, i la remogué a fons. ¿Qui no s’ha sentit interpelat, d’alguna forma o altra, pels seus lemes incisius, per les innovadores formes d’acció? De forma intuitiva –alguns han dit naïf-  el moviment ha sabut exterioritzar el malestar de part de la població vers la convencional política representativa, incapaç de resoldre problemes socials com l’atur i la precarietat. També ha assenyalat les entitats bancàries com a responsables no només del desastre immobiliari, sinó com a portadores d’un egoisme financer que ha provocat les actuals polítiques d’austeritat –les malaurades retallades socials.  En síntesi, les veus plurals del 15M han expressat de manera massiva el desig d’una altra participació política, així com la necessitat d’una altra economia, i ho han fet amb unes formes que practiquen la democràcia directa i l’autoorganització social.plaçapublica.jpg

A partir d’aleshores, el moviment s’ha descentralitzat i estés a centenars de barris i pobles del nostre país. Avui, les places s’han convertit en àgores, i s’hi discuteix de política, d’economia, de comunitat.  ¿Com transformem un sistema polític que “no ens representa”? ¿Com afrontem unes relacions econòmiques on el capital, feridor, avança desbocat? ¿Com defensem, repensem i inventem nous i vells drets socials? ¿Com ens organitzem? A mesura que les preguntes avancen, les respostes destitueixen el que es donava per inamovible.  Així, front el colapse d’una política emmordassada pel sistema de partits, emergeix la vitalitat de les xarxes socials i de les assemblees a les places. Alternativa a la rapinya bancària, es (re)descobreixen les finances ètiques i solidàries. A diferència d’una economia que deshumanitza, es parla de cooperatives.

 Efectivament, quan en el debat popular s’indaga sobre referents alternatius a l’economia convencional, les cooperatives sovint apareixen com una realitat tangible i alhora il·lusionant. Quan una generació “sobradament preparada” es troba, per primera vegada, amb unes expectatives laborals pitjors que les de la generació anterior, no és casual que es remeti a la cooperativa com a fórmula de creació d’ocupació. S’albira, així, com la possibilitat mancomunada de posar fi al dessassossec individual causat per l’abisme del mercat de treball actual. Com un reconeixement de la pròpia potència. ¿Quin paper poden jugar, tanmateix, les empreses de propietat col·lectiva i gestió democràtica, en el nou context social?

La fòrmula cooperativa autoorganitza l’activitat productiva de forma similar a com ho fan les subjectivitats del moviment: descentralitzada, horitzontal, en xarxa, aplica la cooperació a l’economia de tal forma com el moviment aspira a fer-ho en el conjunt de l’activitat social. Arrelada al territori, la cooperativa fomenta la realització personal en projectes col·lectius, dota de sentit la pròpia experiència, se sustenta en valors com la responsabilitat social, la solidaritat o el recolzament mutu. És participació aplicada al treball i al consum; democràcia econòmica en marxa.

El temps dirà com evoluciona el moviment, si neixen nous cooperativismes, si les cooperatives actuals n’extreuen innovacions. De moment, el debat ha començat, i això ja és una festa. Si no som mercaderia en mans de polítics i banquers, haurem d’agafar el present amb les nostres pròpies mans.