Entrades amb l'etiqueta ‘atenció a persones’

La sanitat pública pot ser cooperativa

dimarts , 4/10/2011

FotoMariaMoreno.jpg Per Marià Moreno, president d’Aposta, Escola de Cooperativisme.

La sanitat i l’ensenyament han de ser públics, i han de ser-ho perquè les persones del nostre país ho volen. La sobirania rau en el poble. No hi ha dubtes, ni pot haver-hi debat: el “què” -allò que volem- resta prou clar. Una altra cosa és el “com” -de quina forma- es pot fer  possible el nostre desig col·lectiu.

PladeMartis_petita.jpg

Pla de Martís, gestionada per Suara Cooperativa.

Si observem l’ensenyament veiem que el nostre desig queda cobert amb dues xarxes, una privada i una altra pública, que convergeixen en la satisfacció del mateix. Naturalment no sense discrepàncies, no sense errades, però no és arriscat dir que existeix un cert consens social i no es considera especialment dissonant que l’ensenyament públic es vehiculi així. Cal dir que, des del cooperativisme, estem ben d’acord amb aquest model: les nostres escoles cooperatives són concertades i no pas públiques, i algunes d’elles es troben entre les millors escoles de Catalunya.

La sanitat ha seguit altre camí, també existeixen dues xarxes, però no coincideixen. Una d’elles aporta la sanitat pública i l’altra la privada. Pot existir un cert nivell de concertació entre elles per proves i intervencions, però no són el mateix. El “què” de la sanitat pública es desenvolupa bàsicament a través d’un “com” públic.

Tots els mitjans de comunicació van plens de la noticia que el model sanitari públic és insostenible i l’expressió “tisorada” se’ns ha fet prou comú i l’estem vivint, no sense un profund desacord. Tot plegat ja és això? Cal acceptar el que una determinada concepció està fent? És a dir retallar. Potser voldria privatitzar però políticament li sembla una opció perduda.

I és privatitzar realment una opció perduda? Potser ho és, com repetim, però que les paraules no ens facin por, no al menys, sense explorar-les.

Una dada: un centenar de cooperatives de la Sectorial d’iniciativa social de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya  facturen -elles soles- 130 milions d’euros i ocupen més de 6.000 persones. I ho fan, fonamentalment, gestionant serveis de l’anomena’t “Estat del Benestar”, globalment descrits com “serveis d’atenció a les persones”: serveis per a gent gran, persones amb discapacitat, lleure educatiu, escoles bressol, inclusió social o infància en risc. A Catalunya, en alguns d’aquest àmbits, a l’entorn del 20% de les persones usuàries són ateses per empreses cooperatives.

Així que, tornant al “com”: des de la cooperació público-privada, les cooperatives ja estan gestionant serveis d’atenció a les persones. I les persones usuàries afirmen estar-ne satisfetes. Per tant, de “com” es gestionen els serveis públics de salut, en podem parlar. I parlarem,  aleshores, de cooperatives d’iniciativa social. No cal estendre’s ara sobre les seves característiques però vull remarcar un fet cabdal i decisiu: es tracta de cooperatives sense ànim de lucre. És a dir, els diners públics rebuts per prestar els serveis d’atenció a les persones no enriqueixen a ningú, a cap persona. Els excedents únicament serveixen per enfortir la cooperativa i poder oferir un servei encara millor.

Podem afirmar que el model català de cooperativa d’iniciativa social adreçat a la prestació de serveis públics és un model que ofereix un “com” magnífic, social i privat pel nostre “què” desitjat: una sanitat pública.

Temps hi haurà per debatre els matisos, potser no és un model universal -estem pensant en els grans hospitals- però és un model inqüestionablement positiu per la seva proximitat a l’usuari i que ja compta amb bones experiències en marxa. Aquest moment de tisorada potser cal  que sigui també un moment de imaginació on es compti amb allò que ja existeix. Les cooperatives d’iniciativa social són una magnífica realitat que està damunt la taula i no pot ser ignorada.

Les persones del nostre poble sabran destriar el gra de la palla i, si una persona cooperativista ja està sent molt bona per tenir cura de la gent gran, o per tirar endavant una escola bressol, o pel més que difícil treball amb la infància en risc, també ho serà per ajudar a fer real una sanitat pública eficient i propera, càlida, com són les persones que només volen que treballar per a persones, sense cap ànim de lucre.

La riquesa de compartir un projecte democràtic

dilluns, 19/09/2011

pepa1.jpg Per Pepa Muñoz

El cooperativisme ha tingut un paper destacat en la posada en marxa de serveis d’atenció a les persones a Catalunya. El que no hem destacat mai és el paper de les cooperatives en la integració sociolaboral de les persones amb discapacitat intel·lectual, i sens dubte, hi han aportat molt més que feina.

darrera_assemblea_teb.jpg  Potser perquè és un tema, el de la discapacitat intel·lectual, per al qual estic especialment predisposada per les vivències familiars, per mi aquest tipus de cooperatives mereix un reconeixement especial. Que socis amb diferents capacitats compartim un projecte, des de la igualtat, des dels valors cooperatius, en definitiva, des de la construcció col·lectiva té un mèrit indiscutible, i alhora és d’un valor incalculable per a la cultura democràtica.

No sé d’on van sortir les primeres idees de fer cooperatives de persones amb discapacitat intel·lectual (segurament va ser un cúmul de coincidències, sensibilitats, il·lusions…); sí que conec la qualitat humana d’algunes persones que hi han tingut un paper destacat en un moment o un altre: Josi Llorenç, Carles de Ahumada, Juan Ruiz, Francesc Martínez de Foix, Salvador Strino… 

Com a familiar de dues persones amb discapacitat, els he d’agrair aquest camí que han fet, l’esperit emprenedor i l’esforç de construir des del no res. I com a cooperativista, vull destacar que han posat en marxa projectes que aprofundeix en els valors cooperatius, sobretot en el d’ajuda mútua i el dela igualtat. Enl’àmbit de la discapacitat intel·lectual es reconeix que el model de centres especials de treball de Catalunya és pioner a l’Estat. Doncs encara som més pioners en la vinculació de discapacitat intel·lectual i cooperativisme.

Estem molt acostumats a sentir parlar de cooperatives com a projectes d’emprenedors que cerquen plegats una experiència laboral diferent, més igualitària… I crec que és important donar a conèixer experiències de cooperativistes  que comparteixen la idea d’un món d’oportunitats per a aquelles persones que han nascut diferents i tenen un encaix difícil en una societat cada vegada més complexa; on els professionals i les famílies (en representació de les persones amb discapacitat) compartim projecte i representació en els òrgans de govern, consell rector, assemblea, comissions…

I no són poques: L’Olivera, la Fageda, el TEB, Taller Àuria, Teixidors, Grup Dem, Nou Verd, Calandra, Cipo, GSIS, Jeroni de Moragas són cooperatives que incorporen persones sòcies amb discapacitat als seus respectius consells rectors. En total, unes 1500 persones sòcies a Catalunya.

L’Olivera destaca al seu web que “el treball és una qüestió vital, emocional”. Estic convençuda que fer-ho des dels valors cooperatius afegeix alguna cosa més: implicació, sentiment de pertinença, convenciment que plegats estem construint alguna cosa més. Del que no estic tan segura és que haguem transmès prou bé en el nostre col·lectiu i en les famílies aquest esperit participatiu i, sobretot, emprenedor que porta implícit el cooperativisme. Tenim feina a fer en aquest sentit, perquè l’esperit cooperatiu i el que representa formar part d’una cooperativa no quede diluït.

El PIRMI: canvi de paradigma en la gestió de la pobresa

dilluns, 12/09/2011

Per Xavier Orteu, director d’Insercoop SCCL

Fotografia XAVIER ORTEUp.jpg Hi ha motius importants per estar preocupats com a ciutadans. Durant les darreres setmanes s’han donat diferents esdeveniments al voltant del Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) que ens afecten com a societat. No pel cost econòmic que suposa el programa sinó perquè s’encobreix l’aspecte fonamental: la modificació de la responsabilitat de l’Administració com a garant de la justícia social. I el que és més greu: l’alteració en un moment en què milers de persones no disposen de cap més mecanisme per aturar la seva caiguda a una situació de pobresa i d’exclusió social.

El PIRMI és un programa integral que contempla, a més d’una prestació econòmica, diferents mesures de suport personalitzat. Els destinataris són persones que, per diferents motius, no disposen dels mitjans suficients per atendre les necessitats essencials de la vida a la nostra societat. Podem dir que és l’última oportunitat de la qual ens dotem com a societat per assegurar la cohesió social. Es tracta d’un programa impulsat per la Carta Comunitària dels drets socials aprovada pel Consell d’Europa l’any 1989 i que té variants similars a tota la Unió Europea. Fa vint anys que funciona a Catalunya i la crisi actual, multiplicada pels efectes de la globalització econòmica i financera, ha provocat una ràpida caducitat d’alguns dels aspectes que s’hi contemplaven. Però precisament és a partir d’aquest  punt  que podem observar dues estratègies ben diferents per enfrontar-nos-hi: girar el cap i pensar que són les pròpies persones les que han de resoldre el problema que tenen o bé pensar que els reptes socials del segle XXI segueixen sent els nostres  reptes.

Primer de tot potser cal recordar com  les societats industrials de finals del XIX i principis del XX van introduir el que ara està en crisi i en aquell moment era una nova lògica: l’aliança entre la qüestió econòmica i la social. El pacte entre ambdues i el paper que els Estats van assumir com a valedors. Encara que no hem d’oblidar els grans desastres humans que el liberalisme econòmic va produir durant aquest període, també és cert que va permetre el sorgiment de diferents formes de solidaritat social que han perdurat fins ara (Touraine,  2005).

El fordisme per exemple, va ser una de les fórmules més clares per  resoldre la qüestió social dins de la mateixa lògica productiva. És coneguda l’anècdota de Henry Ford quan al voltant dels anys vint del segle passat va duplicar el salari dels seus treballadors. S’ha fet córrer la idea que el motiu de fons era fer possible que els seus treballadors disposessin de poder adquisitiu per comprar els vehicles que ell mateix fabricava. La realitat estava ben  lluny d’això. La introducció de la cadena de muntatge havia fet augmentar la producció però també l’absentisme laboral. Quan Henry Ford va doblar el salari dels seus treballadors no hi havia al darrera d’aquesta mesura cap ànim “humanista”. Només la voluntat de millorar la productivitat. El que sí que hi havia, i ara desapareix, era el marc d’un pacte entre la qüestió econòmica i la qüestió social. Aquest pacte era el que indicava el marge que ens donàvem com a societat per trobar solucions.

Doncs bé, aquest marc en el qual s’assegurava un  lloc com a ciutadà a través del treball i, en el cas de persones en dificultat n’assegurava la seva protecció, està sent desmantellat. A l’economia ja no li preocupa si tothom troba o no el seu lloc a la societat, només si es millora la productivitat. Aquest és el canvi de paradigma: passar d’un  marc de protecció i de garanties socials avalat per l’Estat a un marc en el qual la condició salarial i les proteccions socials a ella vinculada desapareixen. Pèrdua de la feina, pèrdua de la seguretat vinculada al treball  i  desaparició de les garanties socials.

Aquest canvi ve acompanyat d’un seguit d’estratègies que tendeixen a atribuir a la pròpia persona les causes de la seva situació. Retrocedeix el fonament de la justícia social i  el seu lloc l’ocupa una proposta de rendiment personal de base econòmica. Es presenta amb un llenguatge pragmàtic, senzill, de gestió empresarial. En ell les persones deixen de ser ciutadans i passen a ser potencials recursos humans. Sense anar més lluny podem recordar que, quan el passat agost la Generalitat va voler revisar les adreces i situacions dels perceptors del  PIRMI, en comptes de recórrer als professionals del camp social que s’han fet càrrec del programa i que coneixen la realitat de primera mà, va contractar a Randstad, una coneguda empresa de gestió de recursos humans. Sembla un senyal: a partir d’ara el que no cap dins la lògica de rendiment, senzillament  no hi cap.

En tot cas, el viratge que va de pensar en les persones i en les situacions en què es troben a pensar des d’una lògica economicista, té el seu últim graó en la culpabilització de la persona de la seva pròpia situació. Introduir aquest element individualitzador a l’hora d’ubicar els  processos d’exclusió social permet desvincular-los de les diferents oportunitats que cadascú ha tingut i dóna ales a les temptacions de retallar tot allò que no vinculi directament amb el rendiment empresarial. Culpar la persona de la seva situació de pobresa serveix per camuflar el canvi fonamental al qual estem assistint: els poders públics ja no volen seguir assumint com a pròpia la responsabilitat de garantir a tothom un lloc com a ciutadà. Ni a través de  l’accés a una feina. Ni a través de la protecció social.  Aquest és un greu problema perquè tot allò que l’Estat vol posar de “menys” li tocarà a cadascú  de nosaltres posar-ho de “més”. Es preparen les  bases per justificar la connexió directa entre exclusió social i factors de la personalitat, apuntant que les persones siguin integrament responsables de la seva situació.

És urgent  obrir un debat ampli enlloc de precipitar solucions basades en la culpabilització de determinades  persones i, així,  justificar la seva expulsió dels mecanismes de protecció social. Aquesta dinàmica només serveix perquè no es pugui atribuir cap responsabilitat ni al propi mercat de treball ni als diferents governs (Cohen, 2006). És a dir, per desvincular les solucions polítiques dels problemes econòmics.

Bibliografia
Touraine, A. (2005): Un nuevo paradigma para comprender el mundo de hoy. Ed. Paidós, Barcelona
Cohen, D. (2006): Tres lecciones sobre la sociedad postindustrial.  Ed. Katz, Madrid

Qui ha de participar a la negociació col.lectiva?

dimecres, 3/08/2011

Per Joan Segarra

FOTO.JPGEl passat 8 de juliol es va signar el Conveni Col·lectiu de Catalunya d’Acció Social amb Infants, Joves, Famílies i d’altres en situació de risc per als anys 2010, 2011 i 2012. La signatura culmina un llarg procés de negociació entre els sindicats i les dues associacions empresarials representatives i suposa un important avenç en la regulació i estructuració del sector.

El cooperativisme d’iniciativa social ha estat present en tot aquest procés i ha format part de l’equip negociador de l’Associació Empresarial de la Iniciativa Social de Catalunya (AEISC) responent a la realitat d’un volum important de cooperatives que operen en els serveis d’acció social i atenció a la infància del nostre país.

La participació de la Federació de Cooperatives de Treball en l’articulació i estructuració d’associacions empresarials i negociacions col·lectives de sector -en representació de les cooperatives d’iniciativa social- és un procés que ve de molts anys enrere i respon a la voluntat de les cooperatives de participar i incidir en les regulacions laborals que afecten a la seva activitat com a part de l’estratègia de posicionament del seu model.

Tot i això, sovint sorgeixen entre el mateix col·lectiu o des de altres espais preguntes que posen en qüestió tot aquest procés: Han de participar les cooperatives en processos de negociació col·lectiva quan la seva identitat passa per la figura del soci de treball i l’autoregulació a nivell laboral? Han d’implicar-se les cooperatives en processos de representació patronal i empresarial?

El debat a l’entorn d’aquestes qüestions pot ser apassionant, perquè incideix directament en un dels elements claus de les cooperatives de treball del segle XXI: la voluntat de ser reconegudes com a empreses de present i futur que aporten valors diferencials a l’economia productiva.

Personalment proposo enfocar el debat a partir de la realitat; una realitat que ens diu que la construcció del sistema de serveis socials del nostre país està protagonitzat, conjuntament amb altres organitzacions de l’economia social, per un important número de cooperatives que, des de la voluntat de donar servei als col·lectius més vulnerables, han fet propostes empresarials innovadores. Es tracta d’empreses que han sabut conjugar la qualitat en el serveis d’atenció a les persones amb l’eficiència i la viabilitat empresarial. Tot això, acompanyat d’una intensa tasca de representació col.lectiva en tots es processos d’articulació del sector en marxa que ha permès que les propostes des del cooperativisme s’escoltessin.

L’associacionisme empresarial no ha estat un excepció i des dels primers convenis col·lectius negociats (atenció domiciliària, lleure educatiu, acció social) les cooperatives hi han estat presents. La  seva participació ha contribuït a regular un sector que, fins llavors, treballava des del voluntariat i la no existència de regles del joc. Les cooperatives han aconseguit millorar i dignificar les condicions dels professionals, obligant a les administracions públiques (principals contractants de serveis) a dotar econòmicament els projectes de manera suficient i convertint un sector emergent en una realitat econòmica de primera magnitud.  

No hi ha dubte que la incidència del cooperativisme en aquesta regulació del sector ha estat clau per aconseguir les fites establertes pel conjunt de les empreses de l’economia social i el tercer sector. En aquest sentit ha estat clau la doble visió que ha buscat bones condicions de treball pels professionals i sostenibilitat econòmica dels projectes.

Per altra banda, l’existència dels convenis col·lectius de sector -amb les aportacions des del cooperativisme ja esmentades- pot resultar útil com a marc de referència a l’hora d’establir les condicions del règim de treball dels socis. A banda, seran la norma d’aplicació per a les persones amb contracte de treball.

Els escenaris a curt i mig termini apunten importants tensions en el sector d’atenció a les persones. La situació serà producte de les dificultats econòmiques de les administracions públiques i de l’augment de les necessitats socials dels col·lectius més perjudicats per la crisi. Davant això, a més dels esforços que cada empresa cooperativa haurà de fer, serà important aprofundir en el treball conjunt per defensar de manera col·lectiva la seva viabilitat, vetllant per la qualitat de l’ocupació generada i del serveis gestionats.