Arxiu de la categoria ‘Legislació’

La Llei Concursal de la bombolla econòmica

divendres, 20/09/2013

perfecto.jpg Per Perfecto Alonso, president de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya

Els casos de reconversions d’empreses en cooperativa han anat creixent des de l’inici de la crisi i a la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya som conscients de força exemples recents. Tot i així,  els obstacles legals que impedeixen que creixi la xifra d’empreses que passen a mans dels seus treballadors després d’un tancament es mantenen des de fa anys. I el principal obstacle existent és la Llei Concursal.  

La regulació anterior a l’entrada en vigor de l’actual Llei Concursal oferia un marc pel qual els treballadors que tenien deutes salarials en el moment de la fallida de la seva empresa podien comprar actius de l’empresa amb càrrec a aquests deutes salarials. D’aquesta manera s’afavoria que els treballadors continuessin l’activitat i mantinguessin els seus llocs de treball.  

Actualment, la Llei Concursal només permet compensar el deute salarial amb la compra d’actius de l’empresa durant els darrers 30 dies. El deute dels treballadors té consideració ordinària i, en el millor dels casos, es pot cobrar de Fogasa, dins dels límits econòmics i del període establert.

Es tracta d’una situació que penalitza directament els treballadors. La realitat és que, quan una empresa que presenta o vol presentar concurs de creditors, els seus treballadors porten un temps sense cobrar i, en molts casos, estiren els estalvis per sobreviure. Quan, a més de no cobrar els salaris, els treballadors han de recórrer als seus propis recursos per “comprar” el seu lloc de treball, podem concloure que la Llei Concursal no només no afavoreix, sinó que dificulta el manteniment dels llocs de treball a les empreses en situació concursal.

La Llei Concursal vigent es va elaborar en una època de bombolla econòmica i, en aquell context, es va confeccionar un marc que oferia garanties de cobrament per sobre de la prioritat del manteniment de llocs de treball. Anys després, la situació ha canviat, però la llei es manté amb la mateixa finalitat. Ni permet cobrar ni garanteix el manteniment dels llocs de treball.

Cooperatives com a alternativa de futur

Vivim un bon moment per constituir cooperatives, empreses que afavoreixen la creació i el manteniment de llocs de treball. Les dades de l’últim any pel que fa a la creació de llocs de treball i la constitució de noves empreses cooperatives han demostrat la qualitat i la solidesa de l’ocupació generada dintre del sector.

És cert que constituir una cooperativa és una decisió complexa i difícil, més tenint en compte la dificultat de gestionar les inseguretat que tenim com a persones. Però també és cert que sovint, la realitat ens empeny per darrere. La incertesa associada a l’atur, a l’espera d’una feina ha de donar pas a la cerca de col·laboradors amb qui desenvolupar, en règim d’igualtat, un projecte empresarial que doni solucions a les aspiracions professionals dels futurs cooperativistes.  

Hi ha dificultats que entorpeixen la proliferació de les cooperatives, tal i com he explicat. La regulació legal vigent i la manca de coneixement del model entre advocats, notaris, prescriptors… en aquest àmbit la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya té entre la seves finalitats el foment de la creació de cooperatives i comptem amb totes les eines necessàries per a les persones que desitgen endinsar-se en el  món de l’empresa cooperativa.

Flexiguretat, que no ens enganyin.

dimecres, 14/03/2012

carmecaño.jpg Per Carme Caño, Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya

Diu el text de la reforma laboral recentment aprovada que l’objectiu les modificacions proposades es aconseguir creació d’ocupació, la gestió eficaç de les relacions laborals i l’estabilitat de l’ocupació.  Sembla ser que, per aconseguir la creació de llocs de treball i aturar-ne la destrucció, només calen mesures de flexibilització de les relacions laborals i que aquestes mesures es decideixen unilateralment per part de les empreses sense necessitat d’obtenir acord de les persones treballadores.

El text de la reforma usa la paraula “flexiguretat” com si fos la solució als problemes conjunturals i estructurals de l’atur a Espanya.  Ja sense crisi, l’atur era el un dels més elevats de la Unió Europea, aquest atur estructural tan elevat  s’ha vist agreujat per aquesta crisi tan salvatge, fent-lo pujar fins a mes del 20%.

Espanya pateix greument els efectes d’aquesta crisi. Els anys de bonança econòmica no han servit per aconseguir un teixit productiu competitiu, un sistema educatiu i de formació de les persones treballadores que ens permeti fer front als canvis necessaris per ser competitius en aquesta economia globalitzada.

Com que no estem preparats, el Govern pensa que les modificacions del sistema de relacions laborals permetran aconseguir creació d’ocupació. No senyors, això no es així per molts motius.

Què passa amb els joves? Aquesta reforma laboral els condemna a ser aprenents fins als 30 anys i desprès a ser contractats amb un tipus de contracte mal anomenat “contracte per emprenedors” en el que s’estableix un any de prova.  Fa falta un any de prova per saber com respon la persona treballadora? No. Tots sabem que no cal. Aquest tipus de contracte només serveix per a que l’ocupació sigui encara mis precària.

Que hem de dir de l’acomiadament? S’universalitza la indemnització de 33 dies per any treballat amb un màxim de 24 mensualitats.  Segons diuen, és una manera que no hi hagi persones treballadores de primera i segona categoria. Això es pura demagògia.

Què passa amb els que encara conserven el seu lloc de treball? En primer lloc, a partir de l’11 de febrer d’enguany, deixen de tenir antiguitat pel càlcul de l’indemnització. En segon lloc, poden ser acomiadats per motius econòmics, tecnològics, de productivitat i organitzatius amb els 20 dies i un topall de 12 mensualitats. Això ja era així, però ara només cal que l’empresa tingui una disminució d’ingressos  durant tres trimestres consecutius. L’empresa no ha d’esperar ni un exercici econòmic, ni els resultats positius o negatius de l’exercici. Pot acomiadar amb la cobertura que li dóna la Llei i ningú li demanarà comptes. Com queda la persona treballadora? Aturat, amb una disminució dels seus ingressos durant, evidentment, més de tres mesos  i sense que la indemnització pugui compensar la pèrdua. I si la persona treballadora es posa malalta? Doncs pot ser acomiadat objectivament per haver faltat al treball el 20% de les jornades hàbils en dos mesos consecutius o el 25% en quatre mesos discontinus.  La reforma desconfia de les persones treballadores i les penalitza si es posen malaltes.

 Com queda la negociació col·lectiva? La reforma dóna prioritat al conveni d’empresa  per sobre de qualsevol altre en matèries com els salaris, els complements salarials, l’abonament, la compensació de les hores extraordinàries o la retribució pels torns de treball. De què serveix  la negociació col·lectiva? I els convenis col·lectius? L’empresa pot decidir la no aplicabilitat del conveni col·lectiu per raons econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció que afectin a matèries com la jornada de treball, l’horari i la distribució del temps de treball, el treball per torns, el sistema de remuneració i la quantia salarial, els sistemes de treball i de rendiment, funcions i a les millores voluntàries que fa a l’acció protectora de la seguretat social.

Moltes son les mesures de flexibilització de les relacions laborals, però poques asseguren que es mantinguin els llocs de treball o es creï més ocupació. La reforma desconfia de les persones treballadores i dels seus representants, deixa en mans de les empreses unilateralment moltes de les decisions que els afecten. Espanya no es comparable als països escandinaus. Les xifres no son comparables, ni el seu teixit productiu tampoc. Abans de la flexiseguretat són necessaris altres canvis que facin més competitiva la nostra economia, canvis que donin suport al sistema educatiu, la formació de les persones treballadores i la capacitat innovadora.  També es necessari que les empreses disposin de liquiditat per a poder invertir. Que els diners que, des de l’Estat i el Banc Central Europeu, es destina als bancs arribin realment a les empreses. Que les entitats bancàries no les ofeguin fent pagar uns interessos abusius i retallant totes les línies de finançament.

En aquest moments el creixement econòmic  depèn també de desmarcar-se de l’estrenyiment insuportable del dèficit, imposat pels mercats amb la sola intenció d’obtenir més rendiment.  Els governs estan paralitzats i les seves mesures només tenen a veure amb la retallada de la despesa en comptes de fer una aposta clara per el desenvolupament econòmic del país amb la complicitat i responsabilitat de les persones  treballadores i les empreses.

Per què han de ser ètiques les assegurances?

dilluns, 6/02/2012

Per Alba Gómez, periodista. Àrea de comunicació d’Arç Cooperativa.

foto_Alba.JPG Construir un sistema financer ètic i solidari requereix molts puntals. La banca ètica és un dels més representatius, però no pas l’únic. Com haurien de ser les assegurances en aquest model financer anhelat?

Quan parlem d’assegurances ens referim a una de les maneres que tenim les persones de protegir-nos col·lectivament de la desgràcia. Un àmbit que, generalment, s’acostuma a gestionar al marge dels principis de l’autogestió i la democràcia. Però no necessàriament ha de ser així.

ethsi.jpg Per demostrar que hi ha un altra manera de gestionar assegurances va sorgir l’EthSI. Es tracta d’un segell d’abast europeu (Ethical and Solidarity Based Insurance) que garanteix la qualitat de la gestió de les empreses asseguradores. El comitè avaluador, un comitè independent, examina si les companyies, els brokers i les corredories tenen un comportament ètic tant en relació amb la pròpia organització com en relació amb els productes que ofereixen i amb les inversions que efectuen.

L’EthSI avala, doncs, la transparència del mercat assegurador. Demostra que en aquest sector es pot actuar amb criteris de responsabilitat i de sostenibilitat social i ambiental. A casa nostra, companyies com Arç, Corredoria d’Assegurances, DKV Seguros o  Atlantis Seguros ja disposen d’aquesta certificació.

Escollir té conseqüències

Algunes xifres apunten que avui, a l’estat espanyol, el nombre de clients d’asseguradores triplica el nombre d’habitants i que les companyies asseguradores i les gestores de plans de pensions administren, aproximadament, un quart de bilió d’euros. Les xifres palesen que es tracta d’un sector estratègic, i alhora, corresponsable de l’actual crisi financera.

De la mateixa manera que escollim un banc per dipositar els nostres estalvis, les ciutadanes i els ciutadans també tenim un paper actiu i crític a l’hora d’escollir amb quina companyia contractem les nostres assegurances. Podem escollir una companyia asseguradora convencional o una companyia d’assegurances ètiques i convertir la nostra tria en una opció transformadora.

A Catalunya, la cooperativa Arç ofereix assegurances ètiques i solidàries des de fa dues dècades llargues. Ho fa posant en joc la fórmula cooperativa i amb la convicció que l’assegurança reporta uns beneficis socials preuats, que cal fer aflorar: estimula la responsabilitat davant de tercers, fomenta l’esperit de previsió entre les persones i permet el desenvolupament econòmic, ja que genera estalvi i finança inversions a llarg termini.

La llavor que va fer néixer aquesta cooperativa és avui vigent: “Si l’economia no és quelcom aliè a nosaltres −defensaven els fundadors d’Arç−, i totes plegades la conformem, també totes plegades la podem transformar”. Avui, més que mai, la transformació social és a les mans dels ciutadans i ciutadanes. També en el sector de les assegurances.

Models de gestió emergents

dilluns, 23/01/2012

SIGNATURES CONVIDADES PER COMMEMORAR L’ANY INTERNACIONAL:  Maravillas Rojo, directora del programa de suport a l’emprenedoria social a Catalunya

Mavi_Web.jpg En el context de la crisis global que vivim avui, les cooperatives i el conjunt de l’economia social,  prenen més força que mai com a model de gestió empresarial.

Perquè la greu situació de la crisi financera,  que ha comportat manca de confiança i de crèdit,  ha repercutit  en una important contracció de l’activitat productiva i del consum, i està suposant importants ajustos en l’ocupació i  elevats increments de l’atur.

Però aquesta crisi és també una crisi de models de gestió empresarial i de valors. No podem seguir amb una gestió basada en el curt termini, l’especulació, l’enriquiment personal i la manca de sostenibilitat en l’ús dels recursos.

Necessitem i reclamem una gestió empresarial amb  transparència, equitat, sentit de futur i responsabilitat col·lectiva.

Per això avui, més que mai, hem de fer visible i potenciar l’economia social, per què és una manera de fer empresa, d’incorporar valors i d’ implicar-se al territori. Perquè des de diferents enfocaments, posa a les persones al centre de la seva activitat, amb una gestió participativa que reinverteix els beneficis i que facilita la satisfacció de necessitats  de manera sostenible, tot i desenvolupant una xarxa de solidaritat social.

Les cooperatives han estat una forma pionera de gestionar empreses integrant l’acció empresarial i l’acció social a partir d’una relació responsable entre beneficis, creació d’ocupació i solidaritat. L’Any Internacional de les Cooperatives ens estimula a  renovar i ampliar amb força aquesta aportació.

Per impulsar la capitalització de les petites empreses

dimarts , 10/01/2012

miquel 1.jpg Per Miquel Miró, director de la Fundació Seira.

La pujada de l’IRPF ens semblava a una majoria un sacrifici inevitable. Però si som conscients que el nivell alarmant d’endeutament correspon a les famílies i a les empreses i no pas al Govern espanyol, hem de deduir que d’aquesta pujada en resultarà una menor capacitat de despesa que  posarà encara més difícil recuperar la confiança i impulsar el consum interior.

A més, les entitats financeres ja s’han afanyat a posar en marxa nous productes pels inversors per evitar els nous tipus impositius. O sigui que, si per una banda és una bona notícia que els rendiments de capital més elevats paguin més (un 27% a partir dels 24.000.-euros), per l’altra qui en tingui tant (600.000 euros al 4%) i en tingui l’oportunitat, buscarà un producte a 3 anys amb pagament al final del període. Conseqüència:  encara hi haurà menys diners disponibles per empreses i famílies, doncs els bancs continuen i continuaran mantenint el crèdit sota zero.

 Des d’aquí reclamo l’acció per impulsar dues coses:

  • Obligar els fons de pensions a invertir un percentatge en empreses no cotitzades (fins un 10% per què no? malgrat que amb un 1% em conformaria per començar..)
  • Que en les inversions privades a empreses de l’economia social hi hagi una deducció fiscal del 25% pels rendiments obtinguts per les participacions en el capital d’aquestes.

L’objectiu és clar: impulsar la capitalització de les petites i mitjanes empreses del nostre país, mitjançant la incorporació de capital privat en mans de particulars. Els inversors podrien gaudir de beneficis fiscals si impulssessin empreses de l’economia social. A més, s’injectaria diners en l’economia productiva avui financerament estrangulada, es desenvoluparia un nou mercat alternatiu així com serveis d’anàlisi i consultoria, es facilitaria l’ocupació a l’alliberar recursos a les empreses i es contribuiria a restaurar la confiança.

Fets i no paraules

divendres, 18/11/2011

FOTO.JPG Per Joan Segarra, director de la Sectorial de cooperatives d’iniciativa social a la FCTC

Les retallades, ajustos pressupostaris o altres eufemismes més o menys creatius utilitzats per alguns per amagar la crua realitat, estan generant un estat d’opinió i un clima que no ajuden gens als que cada dia aixequen la persiana de la seva empresa o negoci amb voluntat de continuar generant riquesa i ocupació.

En paral·lel, els discursos dels nostres governants, reforçats per les proclames de la cohort d’opinadors oficials, aquells que saben de tot i tenen la veritat absoluta, ens diuen que les  solucions han de venir de la implicació i l’aportació de les empreses i de la iniciativa privada; que la iniciativa pública no dona per més i que ara és el moment dels emprenedors.

Sense entrar a valorar si aquests plantejaments no són més que una excusa per desfer l’estat del benestar que tants anys i esforços va costar, fet que podria ser objecte d’anàlisi a una altra editorial, no és un contrasentit demanar l’esforç i posar al capdavant de la recuperació a aquells a qui s’està ofegant?

En èpoques de bonança i també durant crisis anteriors, el teixit empresarial català ha donat mostres de fermesa tirant endavant la seva activitat; i dins d’aquest, el sector cooperatiu ha treballat fort per contribuir, des de propostes diferents a les clàssiques, però eficients i modernes, a fer créixer l’economia catalana i a col·laborar amb les administracions des de plantejaments d’emprenedoria col·lectiva.

Però, que hem de fer quan és la mateixa administració amb retallades en l’assignació a projectes o retards i incompliments en els pagaments la que posa en perill la viabilitat de moltes empreses? Cooperatives que treballen en sectors com la salut, els serveis socials, o l’educació viuen el dia a dia amb un ull a la caixa, l’altre a que l’activitat funcioni i les orelles atentes al bombardeig diari de notícies i globus sonda que anuncien de manera esglaonada noves retallades.

No tenim clar a quins interessos respon aquesta estratègia de fiblada diària; o potser simplement no tenim temps per perdre interpretant els estranys moviments dels nostres polítics. El que si sabem a les empreses cooperatives és que aixecar la persiana cada dia demana confiança i il·lusió; i aquestes passen, d’entre altres, per tenir interlocutors a l’administració que de manera professional, responsable i madura ens expliquin els seus plantejaments, alhora que compleixen els seus compromisos i obligacions.

No calen mitges veritats; no calen bones paraules; només cal demostrar amb fets que s’aposta pel teixit empresarial i afrontar de manera valenta les dificultats des de la coherència i la sinceritat. No som infants ni ciutadans anestesiats als que cal amagar la veritat; som empresaris responsables que hem fet una aposta per crear ocupació, arriscant-nos i implicant-nos des del cooperativisme; cooperativisme que sap i vol buscar solucions, com hem demostrat darrerament davant els incompliments en els pagaments per part de l’administració activant mesures de finançament des dels propis recursos.

Ara que estan de moda les metàfores marines, sentim sovint allò “d’estem tots en els mateix vaixell” o allò altra de “hem de remar tots cap a la mateixa direcció”; d’acord, ho acceptem, però a canvi demanem respostes a algunes preguntes: quants rems tenim? tots anirem a rem o alguns tindran motor? sabem a quin port anem? què farem amb els que ja no tenen força per remar?.

Crisi? quina crisi?

dijous, 27/10/2011

 miquel 1.jpg Per Miquel Miró, director de la Fundació Seira

La portada del mític disc de Supertramp, on un senyor en banyador i ulleres de sol prenia un vermut aliè a l’entorn brut i degradat em sembla que reflecteix prou bé la situació actual: enmig d’una crisi que afecta profundament a la majoria de la població hi ha rics que funcionen com si la cosa no anés amb ells. Els rics ho són més i la distància amb els Crisis_What_Crisis.jpgpobres és més gran. Però aquest és un dany col·lateral de la pràctica capitalista i, a banda de la insolidaritat que han demostrat a casa nostra, no és un tema del que puguem treure massa conseqüències pràctiques per a les nostres empreses. O sí, però ja ho tractaré en un altre moment.

En relació a Espanya, estem endeutats en excés. Tothom està d’acord en què el nivell de deute públic, aproximadament un 65% del PIB, no és excessiu. El que ens diferencia és que l’endeutament de les famílies i les empreses és massa elevat. Segons el Banc de Pagaments Internacionals sumant els tres arribem al 355% del PIB, quan el límit recomanable és del 260% (85% del PIB pel deute públic, 85% per les famílies i 90% per les empreses). El que els inversors dubten, amb molta raó, és que les famílies i les empreses puguin fer front al deute amb els bancs i que aquests caiguin. Per això es demana que augmentin els seus recursos propis, per fer front a la morositat. El mateix han de fer les empreses, capitalitzar-se per fer front a la disminució del fons de maniobra i reduir el cost del finançament.

Si a aquest nivell d’endeutament d’empreses i famílies sumem un atur del 20% i hi afegim les retallades d’administracions i empreses, la incertesa realment és gran. A les empreses, davant d’un endeutament elevat, cal fer reestructuració, començant per recapitalitzar-se. Per ordre:

  • Ampliar el capital (són els socis els que primer han d’apostar per la continuïtat del negoci).
  • Refinançar el deute.
  • Vendré més, augmentar les vendes en relació a l’actiu fix i vigilar-ne el cobrament. Les empreses han de poder generar més diner i millorar la seva productivitat.

Per augmentar la rotació i el marge, els bancs apliquen més comissions (fan rotar més l’actiu), demanen més garanties reals (vigilen els comptes a cobrar) i incrementen el diferencial (augmenten el marge). Ja no sona estrany un tipus del 10% per una pòlissa de crèdit a un any.

Els ingressos de l’Estat provenen majoritàriament de l’activitat econòmica (IVA i IRPF i impostos indirectes) i, si no hi ha activitat, pot no haver caixa suficient per afrontar el servei del deute. L’Estat també hauria d’augmentar la productivitat i donar exemple. Però a més ha de gastar més en infraestructures productives que generin activitat (ocupin persones) i millorin els recursos i la productivitat de les empreses (el corredor mediterrani n’és un bon exemple).

En qualsevol cas, ara mateix estem enmig d’un cercle del que sembla difícil sortir. La desconfiança està instal·lada, ni l’Estat, ni les famílies, ni les empreses gasten i ens trobem amb un creixement anèmic que no millora els ingressos de l’Estat, ni de les famílies ni de les empreses. Aquest cercle només es pot trencar, en la meva opinió, restaurant la confiança mitjançant una política clarament expansiva, però confesso que ara mateix no veig qui ni com.

En sintonia amb la profunditat i extensió de la crisi, l’escenari pels propers anys és el d’una recuperació lenta, un creixement baix i un atur elevat. Per tant, les empreses hauríem de deixar de parlar de crisi, això és el que hi ha. És en aquest marc en el que hem de navegar els propers deu anys, al menys.

Des de la Fundació Seira treballem per ampliar i millorar els instruments pel finançament de les cooperatives. A més, impulsem línies pel finançament d’ampliacions de capital dels socis de les cooperatives i avals pel circulant i el refinançament del deute, desenvolupem la tecnologia per l’emissió de títols participatius a perpetuïtat, nous instruments que facilitin l’adaptació de les empreses cooperatives al nou escenari. Tots hem de repensar el model de negoci, ja no val fer el mateix de la mateixa forma, i adequar la nostra estructura al nou escenari. Hem de ser realistes, ara sabem com serà el futur. Com a mínim, una part de la incertesa, està resolta.

El PIRMI: canvi de paradigma en la gestió de la pobresa

dilluns, 12/09/2011

Per Xavier Orteu, director d’Insercoop SCCL

Fotografia XAVIER ORTEUp.jpg Hi ha motius importants per estar preocupats com a ciutadans. Durant les darreres setmanes s’han donat diferents esdeveniments al voltant del Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) que ens afecten com a societat. No pel cost econòmic que suposa el programa sinó perquè s’encobreix l’aspecte fonamental: la modificació de la responsabilitat de l’Administració com a garant de la justícia social. I el que és més greu: l’alteració en un moment en què milers de persones no disposen de cap més mecanisme per aturar la seva caiguda a una situació de pobresa i d’exclusió social.

El PIRMI és un programa integral que contempla, a més d’una prestació econòmica, diferents mesures de suport personalitzat. Els destinataris són persones que, per diferents motius, no disposen dels mitjans suficients per atendre les necessitats essencials de la vida a la nostra societat. Podem dir que és l’última oportunitat de la qual ens dotem com a societat per assegurar la cohesió social. Es tracta d’un programa impulsat per la Carta Comunitària dels drets socials aprovada pel Consell d’Europa l’any 1989 i que té variants similars a tota la Unió Europea. Fa vint anys que funciona a Catalunya i la crisi actual, multiplicada pels efectes de la globalització econòmica i financera, ha provocat una ràpida caducitat d’alguns dels aspectes que s’hi contemplaven. Però precisament és a partir d’aquest  punt  que podem observar dues estratègies ben diferents per enfrontar-nos-hi: girar el cap i pensar que són les pròpies persones les que han de resoldre el problema que tenen o bé pensar que els reptes socials del segle XXI segueixen sent els nostres  reptes.

Primer de tot potser cal recordar com  les societats industrials de finals del XIX i principis del XX van introduir el que ara està en crisi i en aquell moment era una nova lògica: l’aliança entre la qüestió econòmica i la social. El pacte entre ambdues i el paper que els Estats van assumir com a valedors. Encara que no hem d’oblidar els grans desastres humans que el liberalisme econòmic va produir durant aquest període, també és cert que va permetre el sorgiment de diferents formes de solidaritat social que han perdurat fins ara (Touraine,  2005).

El fordisme per exemple, va ser una de les fórmules més clares per  resoldre la qüestió social dins de la mateixa lògica productiva. És coneguda l’anècdota de Henry Ford quan al voltant dels anys vint del segle passat va duplicar el salari dels seus treballadors. S’ha fet córrer la idea que el motiu de fons era fer possible que els seus treballadors disposessin de poder adquisitiu per comprar els vehicles que ell mateix fabricava. La realitat estava ben  lluny d’això. La introducció de la cadena de muntatge havia fet augmentar la producció però també l’absentisme laboral. Quan Henry Ford va doblar el salari dels seus treballadors no hi havia al darrera d’aquesta mesura cap ànim “humanista”. Només la voluntat de millorar la productivitat. El que sí que hi havia, i ara desapareix, era el marc d’un pacte entre la qüestió econòmica i la qüestió social. Aquest pacte era el que indicava el marge que ens donàvem com a societat per trobar solucions.

Doncs bé, aquest marc en el qual s’assegurava un  lloc com a ciutadà a través del treball i, en el cas de persones en dificultat n’assegurava la seva protecció, està sent desmantellat. A l’economia ja no li preocupa si tothom troba o no el seu lloc a la societat, només si es millora la productivitat. Aquest és el canvi de paradigma: passar d’un  marc de protecció i de garanties socials avalat per l’Estat a un marc en el qual la condició salarial i les proteccions socials a ella vinculada desapareixen. Pèrdua de la feina, pèrdua de la seguretat vinculada al treball  i  desaparició de les garanties socials.

Aquest canvi ve acompanyat d’un seguit d’estratègies que tendeixen a atribuir a la pròpia persona les causes de la seva situació. Retrocedeix el fonament de la justícia social i  el seu lloc l’ocupa una proposta de rendiment personal de base econòmica. Es presenta amb un llenguatge pragmàtic, senzill, de gestió empresarial. En ell les persones deixen de ser ciutadans i passen a ser potencials recursos humans. Sense anar més lluny podem recordar que, quan el passat agost la Generalitat va voler revisar les adreces i situacions dels perceptors del  PIRMI, en comptes de recórrer als professionals del camp social que s’han fet càrrec del programa i que coneixen la realitat de primera mà, va contractar a Randstad, una coneguda empresa de gestió de recursos humans. Sembla un senyal: a partir d’ara el que no cap dins la lògica de rendiment, senzillament  no hi cap.

En tot cas, el viratge que va de pensar en les persones i en les situacions en què es troben a pensar des d’una lògica economicista, té el seu últim graó en la culpabilització de la persona de la seva pròpia situació. Introduir aquest element individualitzador a l’hora d’ubicar els  processos d’exclusió social permet desvincular-los de les diferents oportunitats que cadascú ha tingut i dóna ales a les temptacions de retallar tot allò que no vinculi directament amb el rendiment empresarial. Culpar la persona de la seva situació de pobresa serveix per camuflar el canvi fonamental al qual estem assistint: els poders públics ja no volen seguir assumint com a pròpia la responsabilitat de garantir a tothom un lloc com a ciutadà. Ni a través de  l’accés a una feina. Ni a través de la protecció social.  Aquest és un greu problema perquè tot allò que l’Estat vol posar de “menys” li tocarà a cadascú  de nosaltres posar-ho de “més”. Es preparen les  bases per justificar la connexió directa entre exclusió social i factors de la personalitat, apuntant que les persones siguin integrament responsables de la seva situació.

És urgent  obrir un debat ampli enlloc de precipitar solucions basades en la culpabilització de determinades  persones i, així,  justificar la seva expulsió dels mecanismes de protecció social. Aquesta dinàmica només serveix perquè no es pugui atribuir cap responsabilitat ni al propi mercat de treball ni als diferents governs (Cohen, 2006). És a dir, per desvincular les solucions polítiques dels problemes econòmics.

Bibliografia
Touraine, A. (2005): Un nuevo paradigma para comprender el mundo de hoy. Ed. Paidós, Barcelona
Cohen, D. (2006): Tres lecciones sobre la sociedad postindustrial.  Ed. Katz, Madrid

Qui ha de participar a la negociació col.lectiva?

dimecres, 3/08/2011

Per Joan Segarra

FOTO.JPGEl passat 8 de juliol es va signar el Conveni Col·lectiu de Catalunya d’Acció Social amb Infants, Joves, Famílies i d’altres en situació de risc per als anys 2010, 2011 i 2012. La signatura culmina un llarg procés de negociació entre els sindicats i les dues associacions empresarials representatives i suposa un important avenç en la regulació i estructuració del sector.

El cooperativisme d’iniciativa social ha estat present en tot aquest procés i ha format part de l’equip negociador de l’Associació Empresarial de la Iniciativa Social de Catalunya (AEISC) responent a la realitat d’un volum important de cooperatives que operen en els serveis d’acció social i atenció a la infància del nostre país.

La participació de la Federació de Cooperatives de Treball en l’articulació i estructuració d’associacions empresarials i negociacions col·lectives de sector -en representació de les cooperatives d’iniciativa social- és un procés que ve de molts anys enrere i respon a la voluntat de les cooperatives de participar i incidir en les regulacions laborals que afecten a la seva activitat com a part de l’estratègia de posicionament del seu model.

Tot i això, sovint sorgeixen entre el mateix col·lectiu o des de altres espais preguntes que posen en qüestió tot aquest procés: Han de participar les cooperatives en processos de negociació col·lectiva quan la seva identitat passa per la figura del soci de treball i l’autoregulació a nivell laboral? Han d’implicar-se les cooperatives en processos de representació patronal i empresarial?

El debat a l’entorn d’aquestes qüestions pot ser apassionant, perquè incideix directament en un dels elements claus de les cooperatives de treball del segle XXI: la voluntat de ser reconegudes com a empreses de present i futur que aporten valors diferencials a l’economia productiva.

Personalment proposo enfocar el debat a partir de la realitat; una realitat que ens diu que la construcció del sistema de serveis socials del nostre país està protagonitzat, conjuntament amb altres organitzacions de l’economia social, per un important número de cooperatives que, des de la voluntat de donar servei als col·lectius més vulnerables, han fet propostes empresarials innovadores. Es tracta d’empreses que han sabut conjugar la qualitat en el serveis d’atenció a les persones amb l’eficiència i la viabilitat empresarial. Tot això, acompanyat d’una intensa tasca de representació col.lectiva en tots es processos d’articulació del sector en marxa que ha permès que les propostes des del cooperativisme s’escoltessin.

L’associacionisme empresarial no ha estat un excepció i des dels primers convenis col·lectius negociats (atenció domiciliària, lleure educatiu, acció social) les cooperatives hi han estat presents. La  seva participació ha contribuït a regular un sector que, fins llavors, treballava des del voluntariat i la no existència de regles del joc. Les cooperatives han aconseguit millorar i dignificar les condicions dels professionals, obligant a les administracions públiques (principals contractants de serveis) a dotar econòmicament els projectes de manera suficient i convertint un sector emergent en una realitat econòmica de primera magnitud.  

No hi ha dubte que la incidència del cooperativisme en aquesta regulació del sector ha estat clau per aconseguir les fites establertes pel conjunt de les empreses de l’economia social i el tercer sector. En aquest sentit ha estat clau la doble visió que ha buscat bones condicions de treball pels professionals i sostenibilitat econòmica dels projectes.

Per altra banda, l’existència dels convenis col·lectius de sector -amb les aportacions des del cooperativisme ja esmentades- pot resultar útil com a marc de referència a l’hora d’establir les condicions del règim de treball dels socis. A banda, seran la norma d’aplicació per a les persones amb contracte de treball.

Els escenaris a curt i mig termini apunten importants tensions en el sector d’atenció a les persones. La situació serà producte de les dificultats econòmiques de les administracions públiques i de l’augment de les necessitats socials dels col·lectius més perjudicats per la crisi. Davant això, a més dels esforços que cada empresa cooperativa haurà de fer, serà important aprofundir en el treball conjunt per defensar de manera col·lectiva la seva viabilitat, vetllant per la qualitat de l’ocupació generada i del serveis gestionats.