El PIRMI: canvi de paradigma en la gestió de la pobresa

Per Xavier Orteu, director d’Insercoop SCCL

Fotografia XAVIER ORTEUp.jpg Hi ha motius importants per estar preocupats com a ciutadans. Durant les darreres setmanes s’han donat diferents esdeveniments al voltant del Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) que ens afecten com a societat. No pel cost econòmic que suposa el programa sinó perquè s’encobreix l’aspecte fonamental: la modificació de la responsabilitat de l’Administració com a garant de la justícia social. I el que és més greu: l’alteració en un moment en què milers de persones no disposen de cap més mecanisme per aturar la seva caiguda a una situació de pobresa i d’exclusió social.

El PIRMI és un programa integral que contempla, a més d’una prestació econòmica, diferents mesures de suport personalitzat. Els destinataris són persones que, per diferents motius, no disposen dels mitjans suficients per atendre les necessitats essencials de la vida a la nostra societat. Podem dir que és l’última oportunitat de la qual ens dotem com a societat per assegurar la cohesió social. Es tracta d’un programa impulsat per la Carta Comunitària dels drets socials aprovada pel Consell d’Europa l’any 1989 i que té variants similars a tota la Unió Europea. Fa vint anys que funciona a Catalunya i la crisi actual, multiplicada pels efectes de la globalització econòmica i financera, ha provocat una ràpida caducitat d’alguns dels aspectes que s’hi contemplaven. Però precisament és a partir d’aquest  punt  que podem observar dues estratègies ben diferents per enfrontar-nos-hi: girar el cap i pensar que són les pròpies persones les que han de resoldre el problema que tenen o bé pensar que els reptes socials del segle XXI segueixen sent els nostres  reptes.

Primer de tot potser cal recordar com  les societats industrials de finals del XIX i principis del XX van introduir el que ara està en crisi i en aquell moment era una nova lògica: l’aliança entre la qüestió econòmica i la social. El pacte entre ambdues i el paper que els Estats van assumir com a valedors. Encara que no hem d’oblidar els grans desastres humans que el liberalisme econòmic va produir durant aquest període, també és cert que va permetre el sorgiment de diferents formes de solidaritat social que han perdurat fins ara (Touraine,  2005).

El fordisme per exemple, va ser una de les fórmules més clares per  resoldre la qüestió social dins de la mateixa lògica productiva. És coneguda l’anècdota de Henry Ford quan al voltant dels anys vint del segle passat va duplicar el salari dels seus treballadors. S’ha fet córrer la idea que el motiu de fons era fer possible que els seus treballadors disposessin de poder adquisitiu per comprar els vehicles que ell mateix fabricava. La realitat estava ben  lluny d’això. La introducció de la cadena de muntatge havia fet augmentar la producció però també l’absentisme laboral. Quan Henry Ford va doblar el salari dels seus treballadors no hi havia al darrera d’aquesta mesura cap ànim “humanista”. Només la voluntat de millorar la productivitat. El que sí que hi havia, i ara desapareix, era el marc d’un pacte entre la qüestió econòmica i la qüestió social. Aquest pacte era el que indicava el marge que ens donàvem com a societat per trobar solucions.

Doncs bé, aquest marc en el qual s’assegurava un  lloc com a ciutadà a través del treball i, en el cas de persones en dificultat n’assegurava la seva protecció, està sent desmantellat. A l’economia ja no li preocupa si tothom troba o no el seu lloc a la societat, només si es millora la productivitat. Aquest és el canvi de paradigma: passar d’un  marc de protecció i de garanties socials avalat per l’Estat a un marc en el qual la condició salarial i les proteccions socials a ella vinculada desapareixen. Pèrdua de la feina, pèrdua de la seguretat vinculada al treball  i  desaparició de les garanties socials.

Aquest canvi ve acompanyat d’un seguit d’estratègies que tendeixen a atribuir a la pròpia persona les causes de la seva situació. Retrocedeix el fonament de la justícia social i  el seu lloc l’ocupa una proposta de rendiment personal de base econòmica. Es presenta amb un llenguatge pragmàtic, senzill, de gestió empresarial. En ell les persones deixen de ser ciutadans i passen a ser potencials recursos humans. Sense anar més lluny podem recordar que, quan el passat agost la Generalitat va voler revisar les adreces i situacions dels perceptors del  PIRMI, en comptes de recórrer als professionals del camp social que s’han fet càrrec del programa i que coneixen la realitat de primera mà, va contractar a Randstad, una coneguda empresa de gestió de recursos humans. Sembla un senyal: a partir d’ara el que no cap dins la lògica de rendiment, senzillament  no hi cap.

En tot cas, el viratge que va de pensar en les persones i en les situacions en què es troben a pensar des d’una lògica economicista, té el seu últim graó en la culpabilització de la persona de la seva pròpia situació. Introduir aquest element individualitzador a l’hora d’ubicar els  processos d’exclusió social permet desvincular-los de les diferents oportunitats que cadascú ha tingut i dóna ales a les temptacions de retallar tot allò que no vinculi directament amb el rendiment empresarial. Culpar la persona de la seva situació de pobresa serveix per camuflar el canvi fonamental al qual estem assistint: els poders públics ja no volen seguir assumint com a pròpia la responsabilitat de garantir a tothom un lloc com a ciutadà. Ni a través de  l’accés a una feina. Ni a través de la protecció social.  Aquest és un greu problema perquè tot allò que l’Estat vol posar de “menys” li tocarà a cadascú  de nosaltres posar-ho de “més”. Es preparen les  bases per justificar la connexió directa entre exclusió social i factors de la personalitat, apuntant que les persones siguin integrament responsables de la seva situació.

És urgent  obrir un debat ampli enlloc de precipitar solucions basades en la culpabilització de determinades  persones i, així,  justificar la seva expulsió dels mecanismes de protecció social. Aquesta dinàmica només serveix perquè no es pugui atribuir cap responsabilitat ni al propi mercat de treball ni als diferents governs (Cohen, 2006). És a dir, per desvincular les solucions polítiques dels problemes econòmics.

Bibliografia
Touraine, A. (2005): Un nuevo paradigma para comprender el mundo de hoy. Ed. Paidós, Barcelona
Cohen, D. (2006): Tres lecciones sobre la sociedad postindustrial.  Ed. Katz, Madrid

5 comentaris

  • Santiago Gomez

    14/09/2011 11:09

    Estem recollint el treball dels incompetents del PSOE i PSC

  • Joan Esteve

    14/09/2011 8:31

    Article per pensar-hi. Suposo que cal debatre a fons tot aquest tema. Per una banda no cronificar tipus PER a avis, fills i nets com a únic recurs i no buscar excuses per no desfer el programa. No sé ben bé que buscava la malaurada acció de l’agost, probablement de bona fe. Més preocupa restringir les condicions. Millor controlar bé els condicionants actuals.
    Per al Blai Garcia, em sembla que parlar del món anglosaxó d’aquesta manera és un tòpic irreal i desfassat que potser pensa algun dels sonats que tenim per aquí per justificar-se ell mateix. Crec que és més encertat dir que es basa més en el paper de l’individu, amb la seva cara dolenta que tots coneixem i amb la seva cara bona del paper que l’individu pot prendre. Així van néixer els fons ètics, les ONG (no subvencionades pels governs com aquí), el paper del voluntariat (quanta gent es disposar a acollir nens desemparats al món anglosaxó i al nostre?), la responsabilitat de les empreses (quines van ser les primeres a comprometre’s amb el medi ambient o els programes de responsabilitat corporativa…). Amb tots els seus defectes, només cal analitzar el comportament dels individus anglosaxons davant d’una desgràcia (Haití, banya d’àfrica, estudi malària..) respete als europeus (que ho faci el govern i que no ens apugi impostos). I un consell: què fas mirant aquests programes? S’on treus que el món anglosaxó hi té alguna similitud? T’assecaran el cervell…

  • Miquel Àngel Camarelles

    13/09/2011 22:34

    A seguit del que comenteu ..La supresió de la PIRMI o com a minim reducció, a passat diferents capituls mediàtics amb l’intenció de convèncer al públic Primer es tratava de descobrir estafadors, després aquets eran majoritàriament immigrants…així la pildola passa mes fàcil ……

  • Blai Garcia

    13/09/2011 11:23

    En un d’aquests programes de dubtosa qualitat on entrevistaven rics, van anar a la casa d’una parella a Marbella. Els entrevistadors es van sorprendre del seu ritme de vida: un sol d’ells gastava 10.000€ al mes en “capritxos”, i van preguntar al congènere si no li semblava luxuriós que el que ells gastaven en un mes fos el ingrés de moltes famílies en un any. La seva resposta va ser: “son pobres per que volen, jo he treballat molt”. Aquesta és la idea subjacent: els pobres son culpables de ser pobres. És una idea molt anglosaxona: a EEUU, el país de les oportunitats, si no ets ric és per que no vals, i si ets pobre és per que vols. Els estudis sociològics que demostren la gran importància del capital social en el futur personal i professional esborrats. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Capital_social)

  • emilio vilar

    13/09/2011 8:36

    Interesante artículo

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús