Un any Sense Tu

D’aquí poc farà un any que vas sortir per la porta de l’oficina per última vegada i, poc després, et vam comprar les accions de l’empresa. Ja saps que va ser el primer acomiadament que vaig fer a la meva vida (no l’últim, per cert), però potser no saps que difícil que va ser prendre la decisió i com vaig mirar d’evitar-la.

Estic ben segura que va ser una bona decisió: per a mi, per a tu i, sobretot, per a l’empresa. Ara que ha passat gairebé un any, ho puc ben dir: la meva empresa, que va ser nostra, no només pot viure sense tu (segurament ho creies impossible), sinó que viu molt millor.

Havíem sigut companyes d’estudis, fins i tot amigues, quan ja feia dos anys que havia muntat la meva companyia. Després vas començar a col·laborar-hi i, com que buscàvem calés i tu en podies obtenir, vas entrar al capital.

De cop et vas tornar treballadora i empresària, algú que pot prendre decisions i dir-hi la seva. Esclar. No volíem un moble, un empleat anònim, sinó un altre company de viatge que ens ajudés a construir. I així va ser durant un temps.

Però després van sorgir les discrepàncies, els problemes i, sobretot, assumptes d’ego i d’autoestima. Durant un temps, vam gestionar-ho bé, fins i tot quan discrepàvem a l’hora de prendre decisions, menjant-nos sortides de to, actituds immadures, menyspreus i, sobretot, una cultura empresarial i unes maneres de fer que no feien per nosaltres.

Sempre he reconegut els teus mèrits professionals però la distància va créixer a mesura que creixia l’empresa. Volent-ho o no, vas aconseguir que el projecte pel qual he treballat i sacrificat molt més que tu o qualsevol altre, fos una tortura, una presó.

Així que un any sense tu ha sigut un any d’il·lusió recuperada, ambició i bons companys de viatge. De problemes n’hi ha sempre, però ara, sense tu, els afrontem d’una altra manera.

Que et vagi bé, i per molts anys l’una sense l’altra.