TECNOLOGIA
JORDI SABATÉ

La Xina vol presidir el teu saló amb els seus televisors

Els fabricants xinesos, amb preus molt competitius, busquen quedar-se el mercat dels televisors, que fa un parell d’anys que va a la baixa

La Xina vol presidir el teu saló amb els seus televisors Zoom

Hisene i TPV són dues companyies de les quals segurament no heu sentit a parlar mai. Tret que, esclar, us hàgiu comprat fa poc un televisor nou i hàgiu volgut estalviar; potser no comprant un trasto de la marca no-t’hi-fixis, però sí un aparell a bon preu que el venedor us ha assegurat que és sòlid i ben fet. Aleshores, és possible que tingueu al saló de casa una pantalla d’aquestes marques. Ara bé, no sé si n’esteu al corrent que són marques xineses.

Es tracta de dos exemples emblemàtics de com les antigues fàbriques d’acoblament per a tercers del sud-est xinès, han acabat per dominar la vertical de producció, fent-se elles mateixes fabricants de televisors. El seu objectiu és quedar-se amb tot el pastís de les gammes mitjanes i baixes, on no entren els grans del sector -Samsung, LG i Sony-. Uns grans que només maneguen els models d’ultra alta definició, altrament anomenats 4K o UHD, més innovadors i cars. Precisament, uns dispositius que el gruix de la societat no compra.

Es calcula que les vendes de televisors 4K d’última generació no van passar del 13% el 2015 i s’espera que el 2016 freguin com a molt el 20%, si bé és cert que donen uns marges enormes als seus fabricants. Però per sota, es mou un mercat pròsper amb aquest 80% de televisors no tan innovadors i a preus més assequibles, que ara volen fabricar marques com Hisense, TPV i d’altres.

Hisense és potser el més inquiet i creixent dels dos nous actors que volen copar el sector de l’audiovisual domèstic. L’estiu passat es va quedar amb tots els actius de televisió de Sharp, un vell rival japonès, ara en hores molt baixes. L’interès de Hisense eren les fàbriques de Sharp a Llatinoamèrica amb la vista posada en el mercat nord-americà. Per la seva banda, la marca TPV es va fer cèlebre el 2011 després d’absorbir l’abans llegendària Phillips, l’últim resistent de l’època daurada de la tecnologia holandesa, per crear un gegant de la fabricació de televisors.

Des d’un primer moment, els directius de TPV van tenir clar quin era el seu camp de batalla i des de llavors han anat omplint la franja de les classes mitjanes amb models sòlids i barats. Bé, podria semblar que això no és cap problema, ja que els xinesos es queden el gruix del mercat barat i els tres grans -Samsung, LG i Sony- s’emporten el segment dels grans marges, l’aristocràcia de la innovació. Una mica, sempre ha sigut així. No obstant això, ara els números no surten.

Els televisors han sigut tradicionalment el 80% de la facturació del sector de la tecnologia, que s’ha traduït en més d’un bilió d’euros en els seus millors temps. Però les vendes totals d’aquests aparells van de baixada i a penes superaran el 2016 els 230 milions d’unitats -només d’iPhone, se’n venen més 70 milions en un any-. Sembla difícil explicar com es pot arribar a generar tal quantitat de diners si no és per l’elevat preu de cadascun d’aquests aparells.

En efecte, el mercat dels televisors està muntat de tal manera que es necessita generar un gran marge de benefici per rendibilitzar les inversions en innovació. Però es necessita una gran inversió en innovació per poder justificar els alts preus de les novetats. Un televisor d’ultra alta definició de nova fornada arriba amb facilitat als 4.000 euros, però al cap d’un any el mateix model pot haver caigut als 700 euros o menys.

A molts usuaris els val la pena esperar que baixin de preu i llavors comprar, però per a Samsung, LG o Sony aquesta realitat és un problema tan seriós com endèmic, que fa que no els quedi més remei que viure a cop de novetat amb preus altíssims, de manera que els marges de cada compra compensin les constants devaluacions. És un cercle pervers en el qual, però, fins fa poc, els números quadraven.

Ara els temps han canviat: la crisi ha partit en dos els pressupostos domèstics i el consumidor no veu el motiu per comprar un model en ultra alta definició a 4.000 euros quan ja està content amb l’alta definició de 700 euros, encara que sigui made in China. En conseqüència, és possible que aquest estiu d’Eurocopa i Jocs Olímpics es comprin força televisors nous.

Però també pot ser que no siguin de Sony, Samsung o LG, sinó de TPV o Hisense. I compte amb ells, perquè a principis d’any, a la fira CES de Las Vegas, ja van amenaçar de llançar també els seus models en ultra alta definició. A preus més pròxims, esclar, al comú dels mortals.