Visca el núvol... si hi pots accedir

Amb la digitalització, la possessió de l'objecte físic va ser substituïda per la d'un fitxer amb el seu contingut digital, i la xarxa ha permès que tinguem accés a una còpia matriu disponible en un servidor remot. Els CD van ser desplaçats pels MP3, i aquests ho han estat per Spotify. Les enciclopèdies de paper es van reencarnar breument en CD-ROM i han acabat sent escombrades per la Wikipedia. El cinema, abans enregistrat en videocassets i DVDs, cada vegada es visiona més sovint des de portals web de streaming de vídeo. Les modalitats de pagament -en els casos en què n'hi ha- també han canviat, i han passat del tant per peça a les subscripcions en règim de barra gairebé lliure.

En certa manera, la indústria ha decidit per nosaltres, mentre que en altres àmbits de la vida privada encara tenim la penúltima paraula. Hi ha qui elegeix tenir un habitatge en propietat i qui prefereix viure de lloguer per evitar les hipoteques. Qui decideix comprar un cotxe -o una bicicleta- i qui opta per llogar-los només quan els necessita, i deixa per al propietari el manteniment, l'aparcament i l'assegurança.

En el món digital, l'accés al contingut guanya terreny a la seva possessió. Ja no cal acumular objectes: les fotos que són a Flickr o Instagram no ocupen espai als prestatges i s'hi pot accedir des de qualsevol lloc o dispositiu amb connexió. Anem desplaçant el pes de la nostra vida cap a infraestructures que no sabem ni on són, però hi confiem. Fins que fallen i ens adonem del nostre grau de dependència. Els internautes s'indignen quan cauen serveis com Gmail o WhatsApp, o la manca de cobertura no els permet tuitejar pels descosits. I la cosa va a més: hi ha dispositius físics que només són plenament funcionals si estan connectats a un servei d'internet que els manté actualitzats. Cal tenir-ho present.

Albert Cuesta és analista tecnològic.