Cagada pastoret. Això és el que vaig pensar en adonar-me d'una espifiada important que vam fer recentment a la meva empresa. L'error, que no ve al cas, afectava la primera comanda d'un nou client que, després de molta insistència, va acceptar treballar amb nosaltres amb una primera feina modesta, però que prometia augmentar amb el pas del temps.
Aquesta errada marca un moment important per al meu negoci: just quan ens havien sortit algunes coses bé i ens crèiem uns cracs, vam passar a tenir la sensació de ser uns idiotes i uns inútils. Una dutxa d'humilitat.
L'accident és degut a una sèrie de factors fortuïts i encadenats, però sobretot a la negligència. Vam negligir en no pensar que aquestes coses podien passar i que, per molt que tot acostumi a funcionar prou bé, no podem deixar en mans de la bona sort que tot sempre vagi de meravella. Mira, tu, tothom s'equivoca... que no vol dir que tots ens ho puguem permetre.
El primer que vaig fer va ser investigar l'origen de l'error: tinc dues teories sobre el moment concret de l'equivocació, però una certesa absoluta sobre qui n'és el responsable. Una servidora.
Per molt que l'error no fos comès per mi, vaig assumir la responsabilitat total per no haver-ho controlat adequadament. Com a màxima responsable de la meva empresa, tot el que es faci malament és culpa meva.
Després d'això vaig aplicar mesures perquè no tornés a passar. En tractar-se d'un fet accidental, la solució és posar una assegurança de vida, a càrrec de mi mateixa: no tornarà a passar perquè a partir d'ara controlaré personalment una altra tasca de la meva empresa. I, en paral·lel, vam parlar amb el client, lògicament enfadat. Li vam explicar el perquè de l'error, que mai ens havia passat i vam posar l'altra galta per rebre totes les bufetades possibles. Tornem els diners, prometem una altra comanda (més gran) totalment gratis i fem la pilota fins a l'infinit. La relació no està perduda.
