T’odio amb tot el meu ésser i de totes les maneres. Sé que no ho hauria de fer i que no ho hauria de dir. Sé que un bon directiu ha de ser empàtic, ha de vetllar per la seva gent i ha de treure el millor d’ells mateixos. Però no puc evitar odiar-te. T’odio molt.
Odio que no sempre facis bé la feina, o que no la facis prou ràpid. Odio que em facis preguntes estúpides sobre com es fan les coses. Odio que em traspassis tota responsabilitat en les decisions menys importants, i que de vegades prenguis la iniciativa quan no et toca.
No suporto que no m’escoltis i que les coses s’hagin de dir una vegada i una altra. Odio haver de corregir els teus errors i oblits. Estic farta d’haver de tenir al cap les coses que he de fer i també les que has de fer tu, per reclamar-te-les quan toca, sense poder demanar-te-les un cop i després oblidar-les.
Envejo la teva tranquil·litat, quan et pago cada mes la nòmina, ben puntualment, quan jo estic tirant de pòlissa o havent de suar gelada quan la caixa està buida. Envejo que no hagis de pensar en aquestes coses, perquè saps que ja se n’ocupa un altre.
Odio quan sembla que no entenguis que s’ha de facturar, que s’ha de fer un bon producte i s’ha de donar un bon servei, perquè ens hi va la vida, en això. Si més no, la meva vida i el teu lloc de treball.
Odio que siguis passiu, que vinguis només a fitxar i que no hagis de pensar i pensar, com faig jo, en com fem créixer l’empresa, com omplim la caixa i com garantim el futur. Odio quan, d’un nou projecte, només t’interessa com afectarà la teva comoditat.
Odio que pensis que estàs en una multinacional i no entenguis que tots els departaments que no tenim sóc jo. Odio amb tot el cor haver de treballar el cap de setmana i les vacances, quan tu no ho fas.
T’odio i t’estimo, per la teva confiança, per acompanyar-me en aquesta aventura. T’estimo per fer possible, amb la teva feina, que la nostra empresa tiri endavant. T’estimo, però com t’odio...
