Aquesta setmana, el setge sobre França ha agafat força. Ja no és només Alemanya que vol expandir-hi la seva moral. També s'afegeix a la croada sobre França el liberalisme anglosaxó, com ho demostra la portada de fa deu dies del semanari The Economist, que anunciava l'esclat d'una França anquilosada que ha anat trampejant per la història fins a trobar-se amb l'euro.
Aquest debat reflecteix el gran problema de fons de la Unió Europea, que no prové dels països petits i les seves febleses, sinó del xoc cultural entre les tradicions pròpies d'Anglaterra, Alemanya i França, que perviuen i porten a curioses aliances, com la del liberalisme britànic i la moral alemanya per acabar amb el republicanisme francès.
Quin ha estat el detonant d'aquest assalt a l'excepcionalitat francesa? Diversos factors: la penalització del deute francès per les cada vegada més lamentables agències de ràting, les tensions pròpies de la crisi de l'euro i les dades sobre la pèrdua de competitivitat. En aquest sentit, però, crec que Alemanya es veurà forçada a augmentar els seus salaris i a matisar l'austeritat, vistos els efectes sobre el seu creixement. I, per damunt de tot, que a França mani un president socialista.
En qualsevol cas, París haurà de retocar alguns aspectes de la seva despesa pública i les rigideses d'alguns mercats, com el laboral. Un dels drames actuals és la visió a molt curt termini de tot plegat. Aquesta visió, en mans de certs analistes jovenets, molt ben pagats i amb tendència a equivocar-se, fa que no es valorin alguns dels actius més sòlids de França, des de l'educació o la investigació fins a la capacitat per cohesionar-se al voltant de les grans qüestions. El seu model pot agradar o no, però és ben coherent.
També s'acusa França de ser un fre a la integració política. Ho puc entendre. En aquests moments, avançar cap a la unió política és apuntar cap a aquesta Alemanya en què, malgrat la seva fortalesa econòmica, resulta que tenir un lloc de treball no et garanteix sortir de la pobresa. Segur que les agències de ràting ho troben encertat, com també que Holanda sigui mig paradís fiscal, o Luxemburg gairebé del tot. I el més trist, és que nosaltres no hi tenim res a dir.
Jordi Alberich és economista.
