Aquesta setmana he estat de road show per Espanya. De tant en tant em conviden a fer una xerrada sobre la meva aventura empresarial i jo sempre hi assisteixo encantada. Veure món i conèixer gent nova sempre va bé, i no saps mai d’on pot sortir un client o un potencial inversor... Tot i que això impliqui passar-se el mes viatjant i consumint molta energia.
Doncs bé, aquesta setmana he estat a Sevilla. Compartint xerrada amb mi hi havia un senyor que treballa com a dissenyador de moda. Deia l’home que quan li pregunten què fa, tothom insisteix a pensar que fabrica vestits de flamenca. I no en fa ni un! Una altra noia, també sevillana, deia que a l’última empresa on va treballar no va aconseguir treure’s el clixé de creativa graciosa i amb amor per les coloraines.
El món és ple de tòpics. I el dels negocis no és aliè a aquest problema. Els andalusos són tot el dia a la Feria prenent rebujito. Els gallecs són... gallecs, és a dir, que mai diuen les coses clares i maregen. Els madrilenys són presumits i xulos. Els canaris van al seu ritme, el ritme de les illes... I els catalans? Doncs som uns garrepes i uns antipàtics.
Els tòpics i els prejudicis ens ajuden a moure’ns pel món amb xarxa. Podem classificar i catalogar els uns i els altres abans de conèixer-los, cosa que ens dóna una mica de seguretat. I, per molt agafades amb pinces que estiguin aquestes creences (la majoria del tot), només necessitarem una confirmació per corroborar científicament la teoria.
Per als emprenedors aventurers, com una servidora, no hi ha res menys aconsellable que les veritats absolutes, sobretot quan són falses veritats absolutes. Si pensem que tot és com tothom pensa i donem valor als tòpics (sobre persones o qualsevol altra cosa), segurament no hi ha espai per crear res de nou, ni tan sols imaginació per obrir nous camins.
No hi ha esperit emprenedor més gran que el que es fa aquesta pregunta: ¿i si les coses poguessin ser d’una altra manera?
