M’agrada el meu banquer. Mai sé si acabaré penedint-me’n, però el cert és que ara per ara no el canviaria per cap altre. Hem aconseguit tenir una bona relació, tot i que el dia en què el vaig conèixer, recomanat per un amic i quan la meva empresa era poc més que paper, el vaig esbroncar pels costos de tenir un compte corrent a la seva entitat, quan la seva publicitat parlava de suport a les empreses.
Després d’aquesta esbroncada i de negociar i renegociar les condicions (cada cop millors), el Joan i jo hem aconseguit crear una relació professional prou agradable. S’interessa per l’evolució del meu negoci i per facilitar-me la gestió de les finances, i repeteix, com un mantra, que el seu principal interès és millorar-ne la vinculació.
El Joan parla prou clar i es refereix a la seva entitat en tercera persona. “Em posen objectius per vendre el producte X, però et recomano l’Y”, em diu de tant en tant.
Ara la meva empresa paga zero comissions, zero per manteniment i zero per targeta, però hem contractat una assegurança per a l’oficina i una d’administrador, així com una pòlissa de crèdit. A més, estic en procés de traslladar els meus comptes personals a la seva entitat.
Com em temia, però, va arribar el dia que la seva entitat el va canviar d’oficina amb l’objectiu de deslligar els possibles llaços personals del Joan amb la seva clientela des de feia quinze anys. “Pensant malament, a una entitat no li interessa que sigueu persones, que us sentiu a prop del client, perquè en la seva lògica això és sense dubte una debilitat”, li vaig dir. No em va contradir.
Un mes després del fatídic dia, la nova directora de l’oficina encara no m’ha trucat per informar-me del canvi i presentar-se, però jo ja he tingut temps per anar a la nova oficina del Joan a obrir un compte. Tot i que pugui estar molt mal vist dir-li això a un banquer, t’estimo, Joan.
