SERVEIS
XAVIER GRAU

Terrassa: l’altra guerra de l’aigua amb final incert

La finalització de la concessió a Mina, un grup liderat per Agbar, reobre el debat sobre el model de gestió del subministrament d’aigua a la ciutat

Mina de Terrassa, enmig del debat per la remunicipalització de l'aigua. / JORDI OLIVÉ Zoom

La batalla jurídica per Aigües Ter-Llobregat, que té com a protagonistes Acciona, Agbar i el Govern, no és l’única que afecta el sector. El subministrament d’aigua genera altres guerres empresarials, com la que s’està produint a Terrassa, que possiblement també acabarà als tribunals. El problema sorgeix de la finalització, el 31 de desembre d’aquest any, de la concessió del servei a Mina Pública d’Aigües de Terrassa. La companyia és la més antiga que consta al Registre Mercantil i té una llarga història: es va constituir el 1842 per a l’abastament d’aigua a la ciutat de Terrassa i a la seva aleshores creixent indústria tèxtil. La companyia va créixer amb socis locals i el 1941 va obtenir la concessió del subministrament per a 75 anys, que acaben el 31 de desembre d’enguany.

Ara l’Ajuntament terrassenc ha de moure fitxa. Governat per una sociovergència, amb 9 regidors del PSC i 3 de Convergència, el consistori ha de decidir si el subministrament continua amb gestió privada (amb un nou contracte) o si, en canvi, passa a una gestió directa pública (una municipalització). De moment, Mina ja ha fet la seva proposta, que passa per renovar la concessió o crear una societat mixta participada per la pròpia Mina i l’Ajuntament. Però al consistori no ho veuen tan clar. El retorn a mans públiques d’aquest tipus de serveis és a l’agenda dels partits d’esquerra, i el propi alcalde, Jordi Ballart (PSC), s’ha mostrat favorable a aquesta solució. Però s’ho vol pensar abans de prendre una decisió. Per això s’ha creat una comissió mixta de tècnics i polítics perquè estudiï tots els escenaris que permetin al plenari prendre la decisió, però prèviament hi haurà un consulta popular no vinculant. A més, s’han creat dos comissionats especials, Joan Gaya, expert en el sector de l’aigua (i contra el que Mina ja ha presentat un recurs), i Itziar González, com a experta en processos participatius.

El PSC té la paella pel mànec. Així ho admet el tinent d’alcalde de Territori, Marc Armengol, a l’ARA. Si el partit es decanta finalment per la municipalització, tindrà el suport dels grups d’esquerra com En Comú, la CUP o ERC. Si es decanta cap a la gestió privada, tindrà el suport del regidor del PP, els de Ciutadans i possiblement Convergència. En un plenari amb regidors de set partits diferents, el PSC pot buscar els suports on més li convingui.

Però al marge de la decisió final, acabar amb la concessió també té les seves repercussions econòmiques. El director general de Mina, Josep Lluís Armenter, no ha volgut participar en aquest reportatge assegurant que s’està negociant amb el consistori, però s’ha remès a comunicats anteriors, en els quals s’amenaça que el rescat de la concessió podria costar a l’Ajuntament uns 60 milions d’euros, bàsicament pels títols previs a la concessió del 1941 i altres actius. A més, Mina té concessions d’altres ajuntaments de la zona, com Matadepera, Ullastrell o Vacarisses, que continuaran en vigor quan acabi la concessió de Terrassa, i que utilitzen recursos de captació i instal·lacions comuns amb la xarxa de subministrament de la cocapital del Vallès Occidental.

El govern municipal nega que hi hagi negociacions, si bé reconeix que hi ha una comissió tècnica que es reuneix periòdicament per treballar en la liquidació de la concessió. Però la valoració que en fa l’Ajuntament dista molt de la de la companyia. Segons el tinent d’alcalde, liquidar la concessió costaria entre zero i dos milions d’euros. A més, segons Armengol, Mina no ha fet cap proposta ferma, per exemple, per constituir una societat mixta de gestió.

Cooperativa d'aigües: una fórmula diferent enmig del debat sobre la remunicipalització

A més, la companyia actualment concessionària esgrimeix el més d’un centenar de llocs de feina que dóna a la ciutat i es posa com a exemple de bona gestió (assegurant que Terrassa és la cinquena ciutat catalana de més de 50.000 habitants amb l’aigua més barata). La guerra subterrània també hi és. L’empresa ha sembrat dubtes sobre un despatx d’advocats contractat per l’Ajuntament, al qual vincula amb Acciona, el rival d’Agbar per ATLL. L’Ajuntament reconeix haver contractat el despatx, però perquè defensi els interessos del consistori, no els de cap altra empresa.

Però de qui és Mina? La companyia té darrere una llarga història. La van crear accionistes i industrials locals. En alguns moments el propi Ajuntament va participar en l’accionariat, tot i que ara ja no. En els anys 70 el grup Agbar (Aigües de Barcelona) va entrar al capital amb un 20%, que va anar ampliant fins al 35,5% actual. Per tant, no en té el control total, però Agbar és el soci industrial de l’empresa. Un altre 30,1% del capital és en mans d’altres accionistes membres del consell d’administració, i el 34,5% restant és en mans d’uns 500 accionistes minoritaris, principalment famílies de la ciutat.

A més, entre els terrassencs hi ha el record del que va passar a Sabadell, la ciutat rival i veïna, on la seva companyia d’aigües, Cassa, va acabar en mans d’Agbar l’any 2013 després d’una opa que li va costar a la companyia barcelonina més de 24 milions d’euros. Amb aquesta operació, Agbar va obtenir el control de la segona companyia del sector a Catalunya per darrere seu.