Telefónica, nova potència audiovisual
Al’estiu m’he dedicat a fer les gestions per canviar cinc línies de mòbil i dues de fix amb internet de quatre operadores a una cinquena. Confio comprovar en la factura següent que l’enrenou ha valgut la pena. Com el lector pot suposar, l’operació no ha estat senzilla. Però hauria pogut ser molt pitjor: si al meu poble arribés la fibra òptica i a casa tinguéssim interès pel futbol i les curses de cotxes, en lloc de triar nova companyia només pels minuts de veu i els megabytes de dades al mòbil, hauria d’haver considerat també quines competicions podíem veure a la tele. Perquè aquest agost s’ha consumat la transformació de les telecos espanyoles en cadenes de televisió, amb un negoci que depèn tant del contingut audiovisual que ofereixen com dels serveis tradicionals.
El procés fa temps que es cuinava, amb Telefónica comprant els drets de grans cites i fent evolucionar els paquets convergents Fusión cap a la marca Movistar+, i els rivals rondinant a la CNMC per obtenir una part del pastís. Tan aviat l’organisme regulador es va pronunciar, Vodafone i Orange van sortir amb ofertes de futbol a un preu molt agressiu. Tant, que Movistar va abaixar dràsticament les tarifes. Les operadores també s’han posicionat -fent una mica de trampa- com els canals per on el mes que ve arribarà a les llars Netflix, el servei americà de vídeo que aquí ha aixecat unes expectatives probablement exagerades.
En tot cas, distribuir pel·lícules, sèries, partits i curses ja és part indestriable dels serveis de telecomunicacions. Fins al punt que un monstre tan fidel a la creació pròpia com Telefónica no ha dubtat a desfer-se d’Imagenio, la seva plataforma de vídeo per internet, i canviar-la per Yomvi, adquirida en el marc de la compra de Digital+. I com que l’operadora espanyola ja té més de vuit milions de clients de televisió de pagament al món, és un client de pes per als grans productors internacionals de contingut audiovisual i pot exercir certa influència.
