L'examen del carnet de conduir, les gamberrades amb els profes de l'institut com a víctimes o la mili (per als que la van fer) són moments de la vida que, segons la meva experiència personal, centren un munt de converses desenfadades entre amics i coneguts. ¿Qui no s'ha passat llargues estones rememorant els dibuixos de quan érem petits?
Una altra cosa que no falla és el tema de l'ADSL i les baralles amb els call centers encarregats del servei tècnic. Gairebé tots els meus familiars, amics o companys de feina podrien explicar anècdotes carregades d'indignació i exasperació sobre la seva experiència com a clients de Telefónica, Jazztel, Orange o Vodafone.
Atribueixo a la mala sort (i a haver descobert tard que tot es comença a solucionar quan demanes pel departament de baixes) la meva particular mala experiència com a consumidora, tant des del vessant personal com de l'empresarial. Però no sóc l'única, ni molt menys, que ha patit fins als límits de la seva paciència els resultats de la liberalització del sector de les telecomunicacions que van fer als anys 90 els amics Rodrigo Rato i Cristóbal Montoro. En realitat és molt dir-ne liberalització: el procés va crear privilegis i barreres d'entrada que encara no s'han solucionat i, senyors, el que passa a Espanya amb la fiabilitat (ni parlo del preu) de la telefonia i les xarxes no és normal.
Bé, no tot és dolent: avui Telefónica té presència en un munt de països i, deixant a banda que té un deute com una quarta part del PIB de Catalunya, Espanya pot presumir de tenir un player global al sector telecom.
Pel camí, però, a la meva empresa i a la de molts altres emprenedors ens ha deixat molts dies amb la productivitat a zero. ¿De veritat volen els poders públics que nosaltres aixequem el país, aquest país a 28 Kbps? Comencem per la infraestructura bàsica del segle XXI, si no ja saben què faré quan senti allò de "valori del 0 al 9 la qualitat del servei rebut".
L'executiva agressiva és una jove emprenedora
