Telecomunicacions i sobirania

Mentre la Unió Europea considera la possibilitat d'unificar xarxes, aquí és pertinent plantejar-se què passaria en aquest àmbit si el procés sobiranista arriba a consumar-se.

Les telecomunicacions són un element estratègic i un factor de competitivitat tan o més important que les carreteres, l'aigua i l'electricitat, amb categoria d'estructures d'estat.

En el cas de les telecomunicacions fixes, el nou estat tindria dues opcions. La primera, la més ideològica, i que ja s'ha plantejat, seria crear una xarxa pública i obrir-la a les operadores de serveis comercials, seguint el model vigent al Regne Unit. Aquesta xarxa probablement partiria de l'actual xarxa troncal de fibra que enllaça moltes dependències de la Generalitat, però caldria ampliar-la per poder atendre tots els ciutadans. És el sistema més car, però és la seva aplicació el que ha situat Corea del Sud i Singapur, per citar dos casos, en posicions de connectivitat capdavanteres al món.

L'altra opció, més pragmàtica, és renunciar a una xarxa pròpia i posar el desplegament en mans de les operadores, com passa a França i als EUA.

Pel que fa a les xarxes mòbils, l'estat català heretaria les concessions existents de l'espectre radioelèctric, però al seu venciment podria tornar a subhastar les freqüències aplicant noves condicions.

En tot cas, la capacitat legislativa del nou estat -pertanyent o no a la UE- seria clau a l'hora de negociar amb les empreses les condicions d'explotació i impulsar conceptes poc aplicats fins ara i que inclouen des dels reglaments urbanístics fins al desviament de trànsit mòbil cap a la xarxa fixa mitjançant wifi.

Les empreses, per cert, serien probablement les mateixes que ara: com que ningú es planteja nacionalitzacions bolivarianes dels actius privats, no és de preveure que Telefónica, France Telecom o Vodafone renunciïn a més de set milions de clients.

Albert Cuesta és analista tecnològic.