Targeta vermella per a un ‘zombi’ de la borsa
La CNMV ha exclòs de cotització la catalana Fergo Aisa, en liquidació, després d’una llarga agonia amb falses promeses i poca informació real
ÉS LA MOSTRA MÉS clara de la crisi immobiliària. Fergo Aisa, immobiliària i constructora catalana que cotitzava a la borsa, s’apaga. Des de dijous les seves accions són fora dels mercats de Barcelona i Madrid i del Sistema d’Interconnexió Borsària (SIBE). La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) l’ha expulsat dels mercats per falta d’informació. Però el fet és que ja feia més d’un any que es comportava com un valor zombi -aquells que estan a la borsa però que ningú compra ni ven-. I és que la companyia està en liquidació per ordre de la jutge del jutjat mercantil número 5 de Barcelona, que és la que ha dut el concurs de creditors.
Altres companyies del sector s’han salvat després d’un procés concursal. Una neteja d’actius, un conveni amb els creditors i una capitalització del deute han permès tirar endavant. Aquest no serà el cas. Uns actius amb molt poc valor i un deute elevat, més de 300 milions, n’han impedit la salvació, i ja només queda liquidar i abaixar la persiana.
La història té tots els elements de la crisi. Fergo Aisa és hereva d’Aisa, la immobiliària que era propietat d’Agrupació Mútua, que presidia Fèlix Millet, llavors president del Palau de la Música i ara imputat per l’espoli d’aquesta entitat. La mala situació d’Aisa, que ja cotitzava, va fer que s’hagués de buscar un soci. Aisa va perdre 133 milions d’euros el 2007, i el 2008 va plegar la meitat del consell d’administració. El llavors president, Genís Marfà, es va llançar a buscar un soci. Ho va provar amb Hemeretic, amb First Mile Investment i fins i tot amb Astroc, la companyia d’Enrique Bañuelos, que anys després va intentar sense èxit el projecte BCN World. Finalment va trobar el company de viatge: la constructora Fergo. I Carlos Fernández, el propietari, va fer-se càrrec de la presidència. Aquest empresari de San Vicente de la Barquera que vivia a Catalunya passava de l’anonimat a presidir una empresa cotitzada.
La companyia havia tingut cert prestigi en el sector. Fins i tot l’exalcalde de Barcelona Enric Masó va entrar a l’accionariat i hi va aportar un dels millors actius de la companyia, un edifici al passeig de Gràcia. Però el model de negoci, en plena crisi de la construcció i immobiliària, va fer que el forat cada cop fos més gran. A més, la companyia havia comprat terrenys per requalificar, que van perdre molt valor, i va fer una aposta pel residencial vacacional, a la costa i dirigit fonamentalment a estrangers. Un negoci que la crisi es va carregar. Va començar l’època dels refinançaments de deute, de la recerca de projectes, dels anuncis d’operacions no tancades i dels preconcursos de creditors. Un exemple de la gestió d’aquella època va ser l’anunci d’un acord amb l’alcalde de Cúcuta, a Colòmbia, per construir 20.000 habitatges socials en aquella ciutat. L’acció es va disparar un 56%. Però a requeriment de la CNMV la companyia va aclarir després que l’acord no estava firmat.
FERGO AISA VA convertir-se en una mena de corralito per als accionistes i també per als bonistes, perquè la companyia arrossegava una col·locació de bons de Bankpime que havia fet anteriorment, quan Agrupació era alhora accionista del banc i d’Aisa.
Carlos Fernández fugia endavant. La companyia patrocinava l’equip d’hoquei de Sant Feliu de Codines. Quan vorejava la fallida es va refermar en el patrocini i uns mesos després l’equip es quedava sense aquests ingressos. Va flirtejar amb el concurs de creditors. Catalunya Caixa un cop i CBRE un altre el van instar a fer-lo, però el va poder evitar. Finalment ho van demanar dos extreballadors que reclamaven la seva indemnització. El jutjat va declarar el concurs l’estiu del 2013 i la liquidació el desembre següent. La cotització a la borsa ja estava suspesa des del 20 d’abril del 2012 a 0,017 euros l’acció. L’últim cop que va informar dels seus comptes va ser el novembre de l’any 2012. L’empresa va explicar que havia reduït en 300 milions d’euros el deute (que havia arribat a superar els 600 milions) i que registrava unes pèrdues de 54,9 milions en els primers nou mesos d’aquell any.
