Springsteen i el comerç electrònic
Als seguidors catalans de Bruce Springsteen sempre ens ha agradat pensar que els seus concerts aquí són especials. Probablement no és així en l’aspecte musical, però sí que hi ha un detall que ens distingeix: a Barcelona el Boss mai exhaurirà les localitats en un parell d’hores. I no serà perquè no hi hagi prou fans disposats a comprar-les, sinó perquè el sistema de venda per internet és incapaç de vendre-les en tan poca estona. Aquesta setmana s’han repetit els entrebancs i les hores d’espera dels usuaris a la web de la filial espanyola del gegant Ticketmaster per comprar entrades per al concert de la gira The River el 14 de maig a l’Estadi Olímpic. Quan aconseguies tanda no podies triar seient, només zona. I la pàgina estava farcida de trampes: a alguns compradors se’ls cobrava per sorpresa una assegurança de no assistència de 15,80 euros suposadament opcional. Sense oblidar l’impost revolucionari de les despeses de tramitació: no s’aplica un suplement fix sinó un 10% del preu de cada localitat, com si fos més car vendre’n una de 65 euros que una de 115.
La venda d’entrades d’espectacles per internet ja és la quarta categoria més activa del comerç electrònic a Espanya, amb 3,6 milions de transaccions i un 7,5% del volum total de negoci durant el segon trimestre de 2015. Tot i això, Ticketmaster continua donant un nivell de servei propi de fa una dècada, quan va comprar Tick Tack Ticket al BBVA. A diferència del que passa en altres mercats, es veu que aquí no s’han adonat que els servidors web poden tenir alta disponibilitat, balanceig de càrregues i que es pot contractar capacitat temporalment per atendre pics puntuals de demanda. En els 40 anys que porto comprant entrades de concerts he tingut experiències de tota mena, però mai m’he sentit tan maltractat, una vegada i una altra, com per Ticketmaster. Encara més que per Renfe, que ja és dir. Coses dels quasimonopolis, també els digitals.
