És emocionant sentir que estàs dins un procés que, tot i que no saps com acabarà, ja està prou embolicat per fer que estiguis segur que l'acabaràs explicant als teus néts d'aquí molts anys. "Jo vaig viure aquell 2014", igual que els pares explicaven proeses del Barça quan apareixien més espaiades en el temps que no pas ara.

Parlo, evidentment, del procés sobiranista, però no exclusivament d'això: de fet, aquesta sensació d'estar a dins d'alguna cosa gran la viuen molts emprenedors quan comença un procés dins la seva empresa que pot acabar molt bé (o, de vegades, molt malament).

Una de les coses que em fan perdre la son, per exemple, és que al sector privat ens queixem sempre de la burocràcia. Alguns l'anomenen sistemàticament la burrocràcia. Doncs resulta que el món públic també pateix el problema de la burrocràcia. Això és el que va passar aquest dijous.

Interpretem-ho en clau empresarial: la franquícia catalana d'una gran empresa amb seu a Madrid decideix, a partir de les peticions reiterades dels seus treballadors, de fer una reunió extraordinària per decidir si… s'independitzen i fan la seva marca pròpia? No, no. Fan la reunió extraordinària per decidir si demanen permís a la multinacional per preguntar als seus treballadors si volen fer la marca pròpia, amb dues preguntes, per acabar decidint què fan. Clarament aquesta història mostraria un excés de burocràcia interna, oi? Doncs encara quedaria, si l'operació fos massa grossa, demanar permís a l'àrbitre empresarial pertinent. Un tràmit que segur que es faria esperar més temps.