Alguns dies somio desperta quan sóc a l’oficina. En els escassos moments en què tinc dos minuts per entretenir-me amb els meus pensaments, quan no tinc cap cosa urgent de la qual ocupar-me, el telèfon no sona i ningú em requereix, penso en un món idíl·lic on la crisi ja no hi és. Tothom és més feliç, a la feina. Els clients tenen grans pressupostos, estan animats i tenen moltes ganes de gastar-se els diners en la meva empresa. Els clients no tanquen ni desapareixen, sinó que n’hi ha de nous, cada cop més, i tots tenen la ment oberta a escoltar propostes, demanen pressupostos... i els accepten!
El gran problema és la competència, que augmenta i augmenta, però, esclar, no tenen el meu posicionament al mercat. Tinc l’experiència, l’equip i els recursos... ¿De què haig de tenir por, si hi ha diners al meu voltant? Aquest somni és, en part, un viatge en el temps. Penso en l’any 2005 o en el 2006, quan jo, pobra desgraciada, encara no havia muntat la meva empresa. No ho he viscut, però m’ho han explicat: “Que fàcil que ho tenien, els emprenedors, abans de la crisi!”
Doncs resulta que l’altre dia vaig sentir una dona sàvia dir que la crisi s’ha acabat. Així, amb contundència. “La crisi s’ha acabat, creieu-me; sé que resulta complicat creure-ho, però s’ha acabat. ¿No ho noteu, no ho veieu pel carrer o en les vostres vendes? És que la fi de la crisi és això, no tornarem a veure el que teníem abans, amics”. La ironia i el sarcasme sempre són una bona manera de donar males notícies, i aquesta sens dubte ho és. Si la directiva que va dir això té raó, l’esperada festa de vendes, contractes i pujades de preus que tots esperem no arribarà mai. No, el que tindrem és una dura i constant lluita per la supervivència en un entorn en el qual el concepte fàcil no existirà. Aquesta dona, força més gran que jo, m’ha despertat del somni. Amb gran saviesa, com Winston Churchill, només promet sang, suor i llàgrimes.
