-DANI REVENGA

La Segarra i el Baix Penedès: comarca rica, comarca pobra

Els diversos territoris catalans han suportat de manera molt desigual la crisi. Els models de la primera i de l’última del rànquing ofereixen una valuosa lliçó

En economia hi ha molts imprevistos, però gairebé res passa per casualitat. La Segarra i el Baix Penedès són els dos pols oposats d’un estudi de CatalunyaCaixa que analitza el comportament de les comarques catalanes durant els anys més intensos de la crisi, entre 2007 i 2013. La Segarra és la comarca que va resistir millor els rigors de la travessia del desert. De fet, va ser una de les úniques quatre que va veure com el seu PIB creixia durant aquests anys de contracció (les altres són el Pallars Jussà, el Pla de l’Estany i la Noguera). L’increment de l’1,90% d’aquest índex a la Segarra contrasta amb la caiguda lliure del Baix Penedès, la comarca catalana on la crisi ha fet més estralls, amb un decreixement del 14,96%, molt lluny de la mitjana del país, que es va quedar en el -4,9%.

Com es pot comprovar amb aquests indicadors, la crisi a Catalunya també ha anat per barris. Si analitzem els perquès dels dos casos extrems, és fàcil adonar-se com, fins i tot en el cas d’una crisi global com aquesta en què els paràmetres principals són macroeconòmics, l’estructura productiva local permet que afecti de manera molt diferent. La comparativa entre la Segarra i el Baix Penedès ens fa pensar, inevitablement, en la faula de la formiga i la cigala. D’una banda, la comarca lleidatana, centrada històricament en la indústria agroalimentària i el sector primari, va veure com el creixement del seu gran vaixell insígnia, la Cooperativa Guissona, exercia de motor i d’antídot contra els símptomes de la crisi, centrats en la bombolla immobiliària. De l’altra, al Baix Penedès ha passat tot el contrari, ja que la falta de sectors de referència i la creixent dimensió de comarca dormitori del cinturó metropolità de Barcelona van disparar-hi els excessos immobiliaris fins al punt d’erigir-se en gairebé l’únic argument econòmic de la zona.

Les comparacions són odioses, però cal fer-les per treure’n lliçons. Haver-se deixat seduir pels cants de sirena d’un sector especulatiu com l’immobiliari, que proporcionava grans sous, fa que ara l’atur al Baix Penedès s’enlairi per sobre del 25%, amb una bossa d’aturats de difícil reciclatge per la seva baixa qualificació. En canvi, a la Segarra, la desocupació es queda en un 12%, gairebé estructural. La conclusió és que la formigueta es va aferrar durant la tempesta al seu sector de sempre, un sector de rendes més aviat baixes però de dinàmiques estables afavorides per un avantatge competitiu biològic: per molta crisi que hi hagi, la gent ha de continuar menjant. Segurament, la crisi també va passar de llarg a la Segarra perquè les temptacions de deriva immobiliària, amb una població estable i eminentment de classe mitjana, no eren tan altes com en zones com el Baix Penedès. Aquí, l’absència de sectors forts va deixar via lliure a la construcció, un sector alimentat per famílies expulsades de l’àrea metropolitana de Barcelona que buscaven un lloc per viure de preus més barats a una distància relativament assumible de la capital catalana.

Però la crisi va matar la gallina dels ous d’or, i el que en queda és dramàtic. Kenneth Martínez, regidor d’Ocupació i Educació del Vendrell i professor d’institut a la capital del Baix Penedès, descriu el cercle viciós. “Molts adolescents deixaven els estudis atrets pels astronòmics sous de la construcció. Anaven a l’obra, aprenien els mínims d’algun ofici i els pagaven 3.000 euros -afirma-. Ara molts porten molt de temps a l’atur, tenen fills i hipoteca i quan els parles de tornar a formar-se per buscar una altra feina són reticents. Haver d’estudiar per buscar feina sense cap garantia i aspirar a cobrar una tercera part del que cobraven no els sembla atractiu”, es lamenta Martínez.

En termes d’ocupació, l’herència del boom de la construcció és sagnant. El Baix Penedès és, amb més d’un 25% d’atur, la pitjor comarca de Catalunya, i entre els 30 municipis amb més desocupació, 10 són d’aquesta comarca. Bona part d’aquests desocupats són de llarga durada: el 51% fa més d’un any que estan desocupats, un 30% més de dos, i la gran majoria tenen 40 anys o més. “Quines expectatives de trobar feina té una persona d’aquesta edat, sense formació i que porta dos anys a l’atur?”, es pregunta José Luis Espina, tècnic de l’Eina, l’organisme municipal de promoció econòmica del Vendrell. És una pregunta retòrica perquè la resposta és òbvia: molt poques. Des de l’Eina miren de posar pedaços a la situació: orientació laboral, formació i suport a l’emprenedoria. Però no és fàcil. “Més del 30% no tenen cap qualificació i quan hi ha alguna demanda no la podem satisfer”, es lamenta Espina.

I no és atur juvenil. El 52% dels aturats tenen entre 35 i 55 anys, i un 20% tenen més de 55 anys. És la generació perduda de la construcció. Una bossa de població que, en el millor dels casos, va fent, acceptant feines temporals (el 92% dels contractes) que en pocs casos van més enllà dels 6 mesos (un 65% no passen d’aquí). L’estructura social que se’n deriva és un llast per al desenvolupament de sectors com el comerç. Magí Mateu, president del Centre d’Iniciatives i Turisme, on s’aglutina el teixit comercial, ho té clar: “Només recuperarem el consum quan hi hagi més feina”. Kenneth Martínez va més enllà: “Som a tocar de la fractura social. No tenim recursos per pal·liar el volum de situacions dramàtiques que tenim”.

La situació és molt diferent a la Segarra. Sense grans escarafalls, la comarca camina amb el pas ferm que marca la seva gran plataforma, la Cooperativa Guissona. Amb més de 4.000 treballadors -en una comarca de poc més de 20.000 habitants- i un important impacte indirecte en forma de proveïdors, Guissona ha sigut -i és- el gran antídot. Entre el 2007 i el 2013, la cooperativa va créixer un 49% en facturació, un 21% en llocs de treball i un 30% en superfícies comercials. “Ens satisfà comprovar com el nostre creixement ha sigut bo per a tota la comarca”, diu Antoni Condal, director de relacions públiques. Condal dibuixa la cadena de bondats del grup que representa: “Ocupem molta gent, els treballadors tenen sous estables i deixen diners al comerç, invertim cada any 40 milions i això dóna dinamisme a moltes empreses auxiliars”. Des del Consell Comarcal, Francesc Farré, tècnic de Promoció Econòmica, reconeix aquest impacte: “Molts dels pagesos i ramaders de la comarca venen el seu producte a Guissona, que amb el seu creixement garanteix una sortida constant i segura als seus productes”.

La Segarra no és una comarca amb grans rendes, “però són estables, i a la majoria de famílies hi entren dos sous”, diu Farré, que recorda que, més enllà de Guissona, hi ha 25 empreses que facturen més d’un milió. L’economia de la Segarra està basada en sectors molt consolidats com la indústria de l’alimentació (41%), l’agricultura i la ramaderia (13%). Farré posa com a exemple els aturats: “En tenim uns 1.200 i això ens permet, gairebé, conèixer-los a tots. I treballar molt a prop de les necessitats del teixit productiu per trobar-los una sortida”, explica el tècnic, que valora la col·laboració público-privada a la comarca com a “molt bona”.

La lliçó és clara: els sectors arrelats al territori fan de vacuna davant epidèmies com la que ha afectat les comarques catalanes els últims anys. Al Baix Penedès, sembla que l’han après: “Tenim clar que hem de captar inversions industrials i logístiques. Som en una ubicació privilegiada i ens hem de fer valer perquè això no torni a passar”, diu Kenneth Martínez, regidor d’Ocupació del Vendrell. Però, de moment, la comarca haurà de conviure amb les conseqüències dels seus pecats durant molt de temps.