RAFAEL SAMBOLA I PUIG

Reforma financera i empresa

Des de l’any 2008 fins al gener del 2014, exactament 7.495 empreses amb més de 50 treballadors han deixat de cotitzar a la Seguretat Social. Un nombre relativament petit, si ho comparem amb el total de 251.063 empreses (amb més d’un treballador) que han deixat de contribuir a aquest mateix organisme.

No obstant això, la dada és preocupant si tenim en compte que estem parlant d’un perfil d’organització que ha generat un elevat índex d’ocupació (tant de manera directa com indirecta) i que al mateix temps ha contribuït de manera rellevant a fer que l’economia mantingués un percentatge de creixement òptim.

Per trobar una raó a aquest daltabaix empresarial cal situar-se en els inicis de l’any 2008, en què una sèrie de circumstàncies contingents de tipus conjuntural van suposar el començament de la pèrdua gradual del pols de l’economia espanyola. Per contra, les polítiques de tipus estructural per contrarestar aquest escenari van trigar temps a plantejar-les i en alguns casos encara estan a l’espera de discussió.

Efectes retardats

Em pregunto què hauria passat si haguéssim planificat, en el moment oportú i de manera adequada, una reforma laboral que hagués permès a les empreses flexibilitzar la seva estructura de manera gradual (i menys dolorosa, socialment parlant) en funció dels seus resultats. ¿Haurien tancat tantes societats?

En aquests moments encara no s’ha abordat una reforma valenta i completa de l’administració general de l’Estat. ¿L’estalvi de costos per la millora de la seva eficiència hauria permès invertir en actius realment generadors de valor, creixement i demanda per a les empreses?

Fa unes setmanes el govern va aprovar un projecte de llei per al foment del finançament empresarial. Al meu entendre, una llei que arriba també amb retard tenint en compte l’evidència de les dades que he exposat inicialment.

Encara que totes les mesures aprovades són importants, m’agradaria reflexionar sobre dos apartats concrets de la reforma. El primer obliga els bancs a establir un sistema de preavís en el supòsit que redueixin unilateralment el finançament a una empresa. L’aplicació d’aquesta mesura la considero més de sentit comú que una altra cosa. Si analitzem els motius que poden portar una societat a presentar concurs de creditors (habitualment el pas previ al tancament, no ens enganyem), ens adonarem que un d’aquests motius és la negativa del banc a renovar, unes setmanes abans del venciment, la pòlissa de crèdit o la línia de descompte contractada. Un fet que priva l’empresa de tenir capacitat de reacció.

El problema s’engrandeix si tenim en compte la disminució del nombre d’entitats bancàries oferents i les seves restriccions a l’hora de concedir crèdits, un aspecte que s’amplifica si adverteixen que una altra entitat no els ha renovat la línia de crèdit. També, des del meu punt de vista, aquesta llei s’hauria d’estendre i obligar la renovació automàtica de la pòlissa de crèdit en determinades circumstàncies.

Es tractaria d’emparar aquelles empreses que, estant en una situació actual complexa, tenen perspectives de negoci favorables. L’alternativa que donen en aquests moments les entitats és no renovar la pòlissa o convertir-la en un préstec a mitjà termini, un producte poc apropiat per a la finalitat que tindrà: finançar el circulant.

Per això els departaments de riscos dels bancs haurien d’analitzar i diagnosticar la realitat dels seus clients, no només per la seva situació actual, sinó també per les seves projeccions de futur. Per contra, la renovació futura del deute estaria condicionada al grau de compliment dels objectius planificats i dels estàndards establerts.

El segon fa referència a la posada en marxa d’un mecanisme que facilitarà que els bancs converteixin els seus deutes en capital, sempre que es garanteixi la viabilitat i rendibilitat futura de la societat. Una mesura, segons la meva percepció, encertada, però complexa a l’hora d’aplicar-la.

Els aspectes formals, la necessitat de constituir un fons de capital risc o societat vehicular, el procés de valoració de les accions, l’acord per establir la rendibilitat futura de l’operació mercantil (que és diferent de la del préstec, d’assumir més risc) i la forma com sortirà el fons del capital han de ser aspectes a solucionar amb rapidesa, si es vol aconseguir que la mesura sigui realment eficaç.

Falta saber també si el resultat de la seva aplicació serà efectiva independentment de la mida de l’empresa. ¿Un empresari tindrà el mateix grau d’implicació si sap que ha perdut la propietat o el control del seu petit negoci?

Potser en aquests casos podria tractar-se de traspassar el deute a la societat vehicular i que aquesta societat ho convertís en un nou contracte de préstec. La diferència estaria a tenir una carència en la devolució del deute, o bé un retorn fet a mida dels fluxos previstos en el pla de negoci.

Finalment crec que s’ha perdut una oportunitat a l’hora de redactar aquesta llei per fer entendre a l’empresari que és important créixer de manera sostenible mitjançant l’autofinançament i el risc que comporta l’alternativa del deute. Per incentivar aquest aspecte n’hi hauria prou probablement deixant exempt d’impost el benefici que es reinverteixi en la companyia. Només caldria exigir que les reserves dotades de manera voluntària hagin de considerar-les com no distribuïbles en el temps.