Acasa nostra ens agrada molt poder posar noms a l’èxit i al fracàs. Si no podem explicar qui ha fet una cosa, el que ha fet s’esborra del nostre cap. Ens encanta tenir el millor cuiner del món. Tenir un nombre reduït de cracs del bàsquet als Estats Units. Tenir un dels millors cardiòlegs a Nova York. Amb nom i cognoms tots.

Alguns veuen això com una virtut, però a mi em fa perdre la son. I em fa perdre la son perquè m’ho miri com m’ho miri em sembla nefast de cara al futur.

Per exemple, algú podria dir: “Ens agrada posar nom a les persones que triomfen perquè, en ser tan poques, els felicitem millor”. Fatal! Si són poques, l’esforç hauria de ser perquè n’hi haguessin més, no per felicitar-ne unes quantes. Algú altre podria respondre: “No, no. Ens agrada posar nom a les persones que fan grans coses perquè així podem emmirallar-nos i motivar-nos”. Pitjor encara! Emmirallar-se sol portar a obsessionar-se.

Si mirem què passa fora, veurem que hi ha països on els referents són tants i tan variats que és impossible posar-los noms. Fins i tot és difícil posar-los cara, recordar-los. Perquè són bons en el que fan, i perquè l’excel·lència es dóna per suposada.

Si volem fer alguna cosa bona de cara a fer que la pròxima generació ho tingui més fàcil a l’hora d’emprendre, clarament hem d’aconseguir que no vulguin assemblar-se a ningú. Se’ls ha de dir que el que facin ha de ser útil per a la societat, i, sobretot, que quan algú els reconegui com a referents responguin: “Jo només treballo per ser la millor versió de mi mateix. No vull ser un referent”.