OPINIÓ

Redistribuïm el pastís o mirem de fer-lo créixer?

El problema central de l'economia política és la distribució de la riquesa creada. Qui, i en quina proporció, té dret a gaudir dels fruits de l'esforç col·lectiu? Aquesta és la qüestió que al segle XIX, quan la revolució científica i industrial va fer possible la creació d'una riquesa mai vista, va remoure els fonaments d'una societat en la qual van néixer els moviments de caràcter socialista o comunista que reclamaven una redistribució més igualitària de la riquesa creada.

El capitalisme, però, tenia una altra solució: el creixement econòmic continuat. En lloc de barallar-se per la distribució dels béns produïts, el que calia era produir-ne cada cop més, de manera que la majoria de la població anés millorant el seu nivell de vida. No havia de ser necessàriament una millora igualitària, però mentre tothom millorés, ningú no es podia queixar. Els conflictes derivats de la distribució social van ser esmorteïts pel procés de creixement. De la mateixa manera, ara es diu que la solució a la crisi només pot venir per la via de tornar al camí de creixement.

Un dels factors fonamentals de creixement és l'augment de la productivitat per treballador, així que la pregunta que ens hem de fer és: ¿fins quan serà possible anar incrementant la productivitat per seguir creixent? Això és el que es pregunta Martin Wolf, un dels opinadors més reconeguts del Financial Times , basant-se en el treball d'un expert en productivitat nord-americà, Robert Gordon, publicat pel National Bureau of Economic Research dels EUA. Segons aquest expert, el creixement de la productivitat va assolir el seu màxim en els 25 anys posteriors a la II Guerra Mundial i des de llavors ha anat disminuint, per molt que innovacions recents, com internet, ens semblin revolucionàries. És més, per Gordon la globalització, la demografia, l'estancament de l'educació, els límits dels recursos naturals i l'esgotament de l'efecte de la incorporació de les dones al món laboral apunten cap a una desacceleració de la productivitat i, per tant, del poder adquisitiu del 99% de la població.

Si això és així, tornarem a ensopegar amb el problema fonamental de l'economia política: com hem de distribuir els fruits del treball col·lectiu si el pastís no creix prou per satisfer a tothom?