TRANSPORT
Empreses 01/03/2015

Rabasa vol deixar de ser artesana per ser indústria

La històrica marca, renascuda fa tres anys, fabrica prop de 800 unitats i exporta el 40% mentre busca obrir la primera botiga a Barcelona

-elena Freixa
3 min
Rabasa vol deixar de ser artesana  per ser indústria

L’any 1922 Simeó Rabasa fabricava bicicletes en un petit taller a Mollet del Vallès, preludi del que acabaria sent el seu petit imperi: Derbi és avui una marca de motocicletes global en mans italianes (del grup Piaggio). Des de fa tres anys el nét del fundador, Albert Adami, emula la feina de l’avi liderant el ressorgiment de les bicicletes Rabasa també des d’un petit taller a Mollet del Vallès. L’any passat en van fabricar prop de 800 unitats, una xifra modesta, segons Adami, però que no para de créixer des del 2011, quan va decidir rescatar la marca i va fixar-se un repte encara més complicat: fer el 100% de la fabricació a Catalunya. “La decisió d’industrialitzar aquí va ser un risc en plena crisi, però vam apostar per la diferenciació i no per competir en preu”, explica Adami en una entrevista a l’ARA.

En els tres anys a ple funcionament del projecte, Rabasa ha aconseguit anar obrint-se camí, però Adami assegura que cal avançar encara més per enfortir l’empresa. L’any passat la facturació va ser de 200.000 euros i l’expectativa de creixement és d’un 50% durant aquest 2015. “No podem parar de créixer”, insisteix el fundador. Adami atribueix la progressió lenta al fet que Rabasa hagi ressuscitat en la fase “més crítica” de la crisi a Catalunya. La inversió inicial del projecte va rondar els 800.000 euros. “Vam fer una aposta de risc en un moment difícil, però és que és quan toca arriscar”, sosté.

Quasi el 100% de les vendes de Rabasa van dirigides al client final, particulars que s’acosten al taller o que fan arribar les comandes via internet. Només té algun acord molt puntual amb algun punt de venda, i ara explora l’obertura de la primera botiga pròpia a Barcelona. “Estem en fase de trobar una ubicació, que no és fàcil, però això ens donarà més visibilitat”, sosté.

Adami explica que una part dels compradors s’hi acosten atrets no només pel “toc d’exclusivitat” d’un producte fet en bona part de manera manual i a Catalunya, sinó també pel record d’una marca històrica, malgrat que va estar extingida durant 15 anys. “La marca no existia però tampoc no s’havia mort i, ara que hi ha un boom de la bicicleta i que es revaloritzen els models dels anys 70 i 80, ens en beneficiem”, afegeix.

L’interès per Rabasa, gràcies en gran part a l’altaveu que brinden les xarxes socials, ha traspassat fronteres. De les més de 700 unitats que van sortir del taller l’any passat, un 40% van anar a parar a l’exportació. La xifra és alta en termes relatius però baixa si es mira el valor absolut perquè, segons Adami, és molt difícil atacar mercats estrangers amb els costos elevats que implica haver d’enviar les bicicletes a l’exterior. El comprador estranger és en molts casos un amant de la bicicleta que busca un producte més únic que el que li poden brindar grans companyies.

Des del punt de vista industrial, el projecte està en un moment de salt endavant. “Hem de fer un pas més perquè els nostres processos encara són molt manuals, tot i haver avançat molt”, diu. Rabasa busca una injecció de capital d’uns 150.000 euros que faciliti aquesta mecanització, i no es tanca a cap possibilitat. Des de l’arrencada, l’empresa ha anat internalitzant diferents processos com ara la pintura, segons explica el fundador.

El procés de fabricació, els materials i la producció 100% local obliguen Rabasa a no buscar el cos a cos amb la competència que arriba de l’Àsia. Els preus de sortida de les bicicletes ronden els 800 euros, però Adami adverteix que hi ha productes que vénen del continent asiàtic i no són especialment barats.

L’empresa ha hagut de construir tota una cadena de proveïdors gairebé des del no res. La crisi dels 80, en què l’aposta era “comprar i vendre” i no la indústria, va fer que els petits fabricants desapareguessin. Rabasa no va trobar ningú que li fes un prototip amb cara i ulls abans de fer la inversió en la seva pròpia maquinària del taller. La condició de fabricant europeu, però, li ha donat cert avantatge i ha atret l’atenció de l’exterior, on petites empreses a Bèlgica i Holanda li han fet arribar encàrrecs per fabricar sèries curtes. La producció per a tercers reverteix en ingressos extres que són “molt benvinguts”, recalca Adami.

stats