En aquests moments s’està produint una fragmentació dels mitjans de comunicació a un ritme gairebé impossible de seguir, no només a causa de la generalització de l’ús dels ordinadors, sinó també dels smartphones, les tauletes, les consoles o dispositius per a videojocs, i una gran quantitat de nous dispositius emergents.
L’evolució del consum dels continguts digitals demostra que els consumidors s’han allunyat de les plataformes tradicionals tot canviant de dispositiu constantment al llarg del dia, segons els convingui. No només la televisió, sinó que els ordinadors també, deixaran de ser el centre de l’ecosistema, deixant pas a dispositius que permetin accés als continguts des de qualsevol lloc en qualsevol moment.
El ciutadà europeu passa de mitjana gairebé una hora al dia connectat (26,9 hores al mes) i Catalunya supera amb més de 10 punts la penetració mitjana de smartphones de la UE-5 (Espanya, Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia i França, 57%). 8 de cada 10 terminals mòbils que es compren a casa nostra, són smartphones i el consum de vídeo en mobilitat ha crescut un 164% el darrer any.
Catalunya té un sector audiovisual molt potent (en totes les anelles de la cadena de valor), estem liderant la penetració de dispositius mòbils, i tenim Barcelona com a capital de la telefonia mòbil i referent mundial en smartcities.
No hauríem de dedicar ni un minut a treballar per a salvar la televisió tradicional, sinó que ens hauríem d’abocar a liderar les noves finestres comunicatives concebent nous serveis i millors continguts adequats per aquestes.
Tenint clar cap a on anem, potser seria més fàcil resoldre conflictes erms com el que es viu avui a casa nostra respecte els mitjans públics de comunicació, tan necessaris i tan estratègics, i a l’hora víctimes de debats demagogs i interessats.
No hem de matar la televisió actual, TDT, però hem de gestar i veure néixer la del futur.
Juguem de nou a la força del doble sí. SÍ, podem i sabem fer-ho; i, SÍ, estem en una situació de sortida immillorable per a liderar-ho.
