Els Lax’n’Busto ho van dir fa uns anys: “Sents un rock’n’roll i dius «Carai aquesta gent, potser sí que es mereixen ser els reis del firmament»”. Parlaven dels nord-americans, una gent per qui tota la meva generació ha sentit fascinació en un moment o altre de la seva vida.
En la meva època a l’institut, els nord-americans, amb la CIA i la NSA, eren els responsables de tot el que ens passava. Havien fet caure el Mur de Berlín, introduïen missatges subliminars a les pel·lícules de Walt Disney (això ho diu també avui en dia un de Podem, alerta) i havien filmat una arribada a la Lluna en un estudi de Hollywood.
Una persona em va dir una vegada que, en el fons, els odiem perquè no van fer res per nosaltres durant els interminables anys de la dictadura de Franco. Potser és cert, però no per això havíem deixat d’admirar la seva manera de viure, la seva llibertat i la seva creativitat.
Ara, però, els nord-americans han perdut sex appeal. Segurament l’11-S va representar la caiguda del mite per a molts de la meva generació, i tampoc va ajudar a la seva imatge màgica el fiasco històric a l’Iraq i a l’Afganistan. Veient què fan a Guantánamo i a Abu Ghraib, com poden ser una societat a envejar?
Com a emprenedora, però, en parlar dels Estats Units no puc deixar de recordar els Lax’n’Busto. Un país ple de desigualtats, segur, sense sistema sanitari públic, segur, amb un munt d’armes i la pena de mort, també. Però també el país que genera més emprenedors per habitant de tot el món.
Estic segura que els nord-americans i nosaltres som igual de capaços de fer coses, però per alguna raó són ells qui han inventat Facebook, Google, Apple i Netflix. Són ells els que tenen Silicon Valley. Què els donen per ser així? Potser és el que no els donen: límits i burocràcies, per exemple.
Dit d’una altra manera: amics polítics, amics de la patronal, per què hem deixat d’imitar-los?
