Professionalitat?

Quedar bé quan algú ens pregunta com estem és tot un art. No mostrar excessiva alegria per si no és compartida, tampoc mostrar excessiva tristesa per por a preocupar… "Com estàs?" "Bé, feliç, treballant, que ja està bé, avui en dia, què vols que et digui, també podria estar millor".

A vegades, però, el que toca és despullar-nos. Respondre sincerament, obviant si tenim davant un familiar o un micròfon i una càmera. Diguem el que diguem -ja sigui un "Mai havia sigut més feliç, voldria que aquest moment durés cent anys" o un "Ara mateix preferiria ser en qualsevol altre lloc abans que aquí"- el que segurament passarà és que ens sentirem molt millor anímicament després de respondre. I probablement ens preguntarem per què no hem respost amb tanta sinceritat fins avui.

Aquesta lliçó no me l'ha donat la vida, sinó un dels millors xefs que tenim a casa nostra, quan fa uns dies, quan li van preguntar com se sentia per no haver guanyat la tercera estrella Michelin al seu restaurant i en plena gala d'anunci, sense deixar ni un segon de marge per pensar abans de respondre, va deixar que el seu jo més sincer parlés: "Decepcionat. Sobretot per l'equip, que ha picat pedra un any sencer per la tercera estrella. I sí, seguirem picant pedra demà, però avui aniré a dormir emprenyat com un mico".

L'endemà a la ràdio n'hi havia que criticaven la resposta i afirmaven que n'haurien preferit una amb més "professionalitat". ¿Haurien preferit un "No passa res, l'important és intentar-ho"? Per mi la seva resposta va ser una lliçó.