Pere Brachfield: L’únic que pot decidir qui és un morós és un jutge”

Pere Brachfield parla molt de pressa i és capaç de citar amb precisió exacta un gran nombre de lleis, dades i conceptes referents a les regulacions sobre morositat al nostre país i a la resta del món. Professor de l’escola de negocis EAE des de fa 20 anys, Brachfield està considerat un dels principals especialistes en prevenció i recobrament d’impagats. És l’inventor del que ell anomena morosologia, una disciplina que ensenya a EAE, i a part és director d’estudis de la Plataforma Multisectorial contra la Morositat, PMCM, creada el 2009 i que agrupa prop d’un milió d’empreses de tot l’Estat. També ha estat assessor de la patronal catalana Pimec en la lluita contra la morositat i és autor de diversos llibres sobre gestió del crèdit.

Per què es va interessar pels impagats?

El 1975 jo compaginava els estudis amb algunes feines. Una de les primeres va ser en una empresa financera, que em va donar la pitjor feina de totes, la de reclamar lletres impagades als clients. Des de llavors em vaig dedicar a temes de gestió del risc d’impagats, fins que vaig entrar a EAE.

Què recomanaria a un emprenedor impacient per obrir negoci per evitar la morositat en començar?

Aplicar la gestió del crèdit és bàsic. Quan ens arriba un comercial amb un nou client que vol fer una comanda, no tinguem pressa! Primer cal esbrinar si l’empresa client existeix com a tal, o és un frau; segon, saber qui hi ha al darrere, quina és la seva capacitat de pagament, abans de fixar el límit de crèdit que li donarem per la seva comanda. Sempre poden passar coses sobrevingudes, però cal intentar reduir el risc d’impagament des del principi. També és molt important documentar cada transacció, fer un contracte. Moltes operacions en aquest país es tanquen de boca, a vegades per mandra de fer paperassa, i això és un error. S’han d’especificar per escrit les condicions de venda, de retards en el pagament. I un cop feta l’entrega de la comanda, reportar-la degudament. En definitiva, un contracte que protegeixi el proveïdor, perquè en aquest país el dret es posa més a favor del deutor que del creditor. Amb una factura no n’hi ha prou per demostrar un impagat si no està firmada pel deutor acceptant concepte, import i venciment.

A la resta de la UE és igual?

No! A França mateix només enviant una carta certificada al deutor ja pots exigir els interessos de demora i, si no paga, portar-lo al Tribunal de Comerç. A cada ciutat hi ha Tribunals de Comerç, que son jutjats especials, formats per empresaris i gent amb experiència en aquest àmbit, que actuen gratuïtament com a jutges en instal·lacions que posen les cambres de comerç per jutjar aquest tipus de problemes entre empreses. I van molt de pressa. Passen 45 dies com a màxim entre que es presenta una demanda i s’executa la sentència.

I per què a Espanya no fem igual?

La llei espanyola no és tan dolenta, és la seva aplicació pràctica. La justícia és lenta. Els processos poden durar de tres mesos a dos anys, segons el cas i el tribunal. Els jutjats de Barcelona funcionen molt bé, però si et toca el de Balaguer...

La mitjana d’impagats a Espanya va baixar el 2013 del 7,1% al 5,1%, però encara és més del doble que l’europea. A què es deu?

La majoria d’empreses espanyoles són pimes o microempreses, molt poques tenen bona formació en credit management. Als EUA el c redit manager és una figura específica, meitat financera, meitat comercial, perquè la seva feina és minimitzar impagats i multiplicar les vendes! També és un problema cultural. Aquí el deutor està més ben vist. El morós consentit és un problema, sobretot si el teu marge de vendes és molt baix.

Què pensa del Cobrador del Frac?

Davant un conflicte d’impagats, jo sempre aconsello acudir a advocats i especialistes. Els mètodes resolutius no estan ben regulats per la llei. L’únic que pot decidir qui és un morós és un jutge, no pots anar perseguint algú amb un cotxe sense la resolució judicial.