OPINIÓ
JORDI ALBERICH

Passivitat davant els paradisos fiscals

De fa uns dies, França està en una mena d'estat de xoc per l'afer Jean-Jacques Augier, el tresorer de campanya electoral de François Hollande, que figura en una extensíssima llista d'evasors fiscals. Això colpeja el president francès quan encara no s'havia recuperat de l'escàndol protagonitzat per Jérôme Cahuzac, fins fa poc ministre d'Hisenda, a qui es van descobrir comptes no declarats a Suïssa.

Però el més interessant és que l'escàndol Augier s'ha descobert com a conseqüència de l'accés del Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació a 2,5 milions de documents filtrats des de paradisos fiscals. Tot plegat és el resultat de la investigació d'una xarxa de 36 mitjans de comunicació de diversos països. I aquesta nova filtració destaca merescudament pel seu extraordinari volum d'informació, però és una més en un llarg degoteig d'escàndols d'aquesta mena. Particularment, en trec algunes consideracions.

Avui ja no hi ha cap dubte que el recurs al paradís fiscal només té sentit per als diners provinents del delicte. Fa anys es podia argumentar que era una manera de disposar de recursos fora del propi país o bé d'evitar una imposició sobre el capital molt elevada. Avui aquests arguments no serveixen -si és que havien servit mai-, ja que els capitals poden circular lliurement i ubicar-se als indrets que es considerin més segurs. A més, tant si agrada com si no, sense sortir de casa, les fortunes poden gaudir d'uns tipus reals sobre els rendiments del capital ben reduïts. Per això, encara s'entén menys la passivitat internacional. De fet, aquest descobriment de més de 120.000 evasors ha estat possible gràcies a la iniciativa coordinada d'un grup de periodistes d'arreu del món, que han treballat al marge de les autoritats.

És també rellevant, i lamentable, que dins dels paradisos s'hi trobin les illes Caiman, que depenen del Regne Unit. Esclar que tampoc sorprèn gaire, ja que, sense arribar a aquest nivell d'opacitat fiscal, països fundadors de la UE com Luxemburg, Holanda o Bèlgica fan de la seva condició de quasi paradisos un dels seus atractius per atreure inversió i generar activitat econòmica.

Tot plegat indigna però, almenys, que es conegui ja és un èxit. Que seria ja definitiu si, coordinadament, les autoritats actuessin com ho han fet aquests periodistes. No hi confio gaire.

Economista