L'EXECUTIVA AGRESSIVA

"Parla-ho amb l'Arturo"

Fa unes setmanes vaig ser a Ifema. De totes les coses interessants del meu viatge a la capital d'Espanya, l'origen d'aquesta columna és una cosa tan prosaica com el pitjor entrepà de calamars que he menjat mai (i això que en sóc fan). Me'l vaig cruspir en un dels restaurants de la fira madrilenya, un espai amb soroll tavernari, cadires de plàstic i interiorisme soviètic.

Tot i que no sóc una d'aquelles ties estupendes que es queixen per tot el que no sigui perfecte i exquisit, no vaig estar-me de comentar tot el que era dolent del tiberi en una conversa posterior amb una de les responsables de la fira. La persona en qüestió va donar-me una resposta eloqüent: " Tendrás que hablarlo con Arturo... "

Arturo era el nom que posava al tiquet del restaurant i vaig deduir que era el nom de l'amo. Don Simon, Leche Pascual... Grupo Arturo. Tot molt lògic.

Fins fa uns dies no vaig saber, escoltant la SER, que Arturo no és un altre que Arturo Fernández, vicepresident de la CEOE i president dels empresaris madrilenys. Ara és cèlebre per una suposada pràctica a les seves empreses: el pagament de les pagues extres en negre als seus treballadors.

I tot això em fa pensar... quina mena de representats tenim els empresaris? ¿Una gent que dóna lliçons de liberalisme mentre acapara tots els contractes públics, serveix uns entrepans pèssims i paga en negre als seus treballadors? Els catalans tampoc és que siguin perfectes: Foment del Treball s'embolica amb un acte polític fantasma, mentre el nostre Joan Rosell es dedica a barallar-se amb l'INE. De Gerardo Díaz Ferran prefereixo ni parlar-ne...

Tots plegat, aquest establishment empresarial està tan allunyat de mi com a jove emprenedora com ho pot estar d'un sindicalista o un estudiant. Ni em coneixen, ni em representen, ni els importo. Així que a lluitar tota sola, que és el que em toca.

L'executiva agressiva és una jove emprenedora